ERNEST MARAGALL, ¿BON ECONOMISTA?

ERNEST MARAGALL, ¿BON ECONOMISTA?
L’aula digital que tots els centres de Catalunya han aplicat, va comportar una forta despesa pública que esdevé paradoxal amb el deute estatal vigent. Però el més flagrant és que mentre es pagava per a la instal•lació de cables, antenes i ordinadors es retallava en el nombre de docents i en la nòmina dels seus sous agreujat tot això amb l’augment en el nombre d’alumnes per aula i en el d’hores de classe dels professors. En fi, més hores de feina, més alumnes i més aula digital però menys nòmina, ¿com es menja això? Cal preguntar-se doncs, ¿esdevingué aquesta decisió política una mala gestió dels recursos públics? I si fou així, ¿ara què toca fer? La classe política surt massa sovint indemne de les seves arriscades empreses. Amb independència si l’aula digital resol o no el principal problema de l’escola catalana, el fracàs escolar existent, és fa lògic i de calaix que ara no era el moment d’endegar tal despesa en una aula digital de milers d’ordinadors i d’aules amb tals instal•lacions. En una companyia privada si un alt càrrec provoca risc de fallida fraudulenta se’l porta a tribunals. Si això no servís per a un fiscal, resta el delicte d’errors de forma en la tramitació de lleis i el seu conseqüent traspàs de diners, la qual cosa el conseller va incórrer al no tenir en compte el que es devia i el que costaria l’aula digital sense existir cap país que ho hagués aplicat abans amb èxit acadèmic, és més, hi havia dues experiències que desaconsellen tal canvi al digital, Suècia pels noranta i el High School of Liverpool a Nova York durant el 2007. I si això no fos suficient sempre podem estirar de la jurisprudència ja que a Islàndia estant processant a un alt càrrec del govern, al senyor Geir Haarde, per negligència en el col•lapse econòmic. Però, i si les raons exposades no fossin suficients, sempre ens queda el que sempre resta molt allunyat de les lleis, el nostre sentit comú que ens hauria de dir que la gestió econòmica del Departament d’Educació potser no fou la més adient. El conseller responsable de tal grup de decisions ostentava formació d’economista però potser això no fou suficient. En aquest sentit el propi conseller, i segons fonts orals, va dir en el col•legi Ronda de Lleida davant 200 persones que ell no tenia acabada la carrera, ¿potser no era economista? Això va passar quan el Conseller d’Educació va visitar diversos centres per Lleida com recorda la nota de premsa del 22 d’octubre de 2010:
http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/detall.do?id=53176
Quan era a l’Institut Ronda de Lleida, i responent una pregunta en aquest sentit dels alumnes del centre, va admetre sense cap problema que ell no havia acabat els estudis universitaris. En foren testimonis tots els presents, alumnes i professors. D’altra banda, les dades de la web de la Generalitat, que ja no són disponibles, però que wikipèdia reprodueix fil per randa, es deia el següent del conseller:
“Ernest Maragall i Mira (Barcelona, 1943). Economista (...) Des de l'any 1958 i fins el 1970 va treballar en el camp de la Publicitat i Marketing. Des del 1970 i fins el 1979 ha desenvolupat tasques com analista informàtic de l'Ajuntament de Barcelona i com a economista al Gabinet Tècnic de Projectes de l'Ajuntament de Barcelona. Posteriorment va ser gerent de l'Institut Cartogràfic de Barcelona S.A. Societat privada municipal (ICB S.A. Spm) i director general de l'Institut Municipal d'Informàtica (IMI) de l'Ajuntament de Barcelona.”
Tot i que la web de la Generalitat podria esdevenir poc fiable
atès que recentment hi va aparèixer el cas de la suposada psicòloga senyora Joana Ortega que no tenia la carrera acabada, hi ha una cosa del conseller del tot sorprenent. El senyor Maragall va néixer el 1943 i es va posar a treballar en el camp de la publicitat i el marketing (sic) durant el 1958, ¿als 15 anys?

MESTRES SENSE PAGA

L’Estat espanyol es va endeutar durant l’època ZP i ara no vol pagar el que els catalans sí li vam cedir dels nostres impostos. I jo em pregunto, malbaratar així els nostres impostos, ¿no és un delicte? A Islàndia estan processant a un ministre per això, aquí, ¿a què esperem? El deute de l’Estat, el nostre, està en joc. En fi, que ara ens deuen 759 milions d’euros i la Generalitat diu que molts docents veuran reduïda la seva paga de Nadal. No fa massa, l’anterior conselleria d’educació, també del PSOE, va gastar molt en aules digitals. Doncs bé, no es pot entendre la següent paradoxa, mentre el conseller feia gastar força euros en ordinadors i xarxes digitals, als docents se’ls ha rebaixat el sou, se’ls ha ordenat que treballin més hores, se’ls ha reduït la plantilla, s’han augmentat el nombre d’alumnes a l’aula per damunt del que marca la pròpia llei i ara finalment se’ls rebaixa la paga de Nadal. No creuen que en vaques grasses es va estirar més el braç que la mànega? Cal afegir que cap altre país, repeteixo, cap altre país ha demostrat gloriós ni eficient l’aula digital a les seves escoles. I no dic pas que la digitalització de l’aula no pugui esdevenir positiva, tan sols que amb aquesta crisi, no era el moment de fer-ho. Ara que els responsables polítics de tot això deixin de cobrar el sou per l’error perpetrat.

LEIRE PAJÍN

LEIRE PAJÍN
L’anterior govern potser es va caracteritzar per molts càrrecs i poca formació dels mateixos. En aquest sentit hem tingut a una ministra de defensa sense coneixements militars, un president de la Generalitat sense saber idiomes, català inclòs, i un conseller d’ensenyament amb minsa experiència alhora d’impartir classes. Els polítics que ostenten càrrecs no haurien de dependre de tants assessors i sí més de la seva formació, són ells els que n’han de saber molt i no pas els altres. Plató deia que els savis i experts haurien d’estar obligats a governar mentre que els ambiciosos i sense formació els hauria d’estar prohibit. En aquest sentit m’ha neguitejat molt una informació que fan córrer per Internet sobre la Leire Pajín. Es diu que ella sols té el graduat escolar i que potser ha assolit el càrrec que ostenta al ser filla d’un anterior president espanyol, d’en Felipe González. Jo simplement prego que si algú pot desmentir aquesta notícia que ho faci. En altre cas seria un altre exemple de polítics que amb baixa formació gaudeixen d’un sou i d’una responsabilitat que no es mereixen. Puc entendre que assolir la cúpula política sense estudis superiors sigui possible, però no pas la norma.

NEGOCIS ATURATS, GOVERN INEFECTIU

NO FACILITEN NEGOCIS?
En plena crisi econòmica el Govern i ajuntaments no paren de pregonar que impulsaran l’economia, que facilitaran la creació de negocis per endegar nous llocs de treball. Malauradament estic sent testimoni d’un exemple que desdiu tal lloable intenció. Fa tres llargs mesos que per errors aliens a l’empresària, una futura i nova perruqueria es troba aturada a Gavà. L’ajuntament, tot i que verbalment ha donat llum verda al permís d’obres, no ha emès encara certificat del mateix. És a dir, l’obra està pendent d’inici sense donar feina a paletes, ebenistes i electricistes ja emparaulats, i el que resulta més paradoxal, sense crear nous llocs laborals per a una estilista i dues perruqueres. No obstant això, un negoci que fa mesos que no ha pogut començar, sí està pagant un lloguer pel local i uns impostos a l’ajuntament de Gavà. Si ens avenim a l’anterior campanya electoral del PSC on l’expresident de la Generalitat, senyor Montilla, prometia fets i no paraules, ara això ho estan incomplint.

CONCERT ECONÒMIC CATALÀ?

CONCERT ECONÒMIC CATALÀ?
Els intents autonomistes catalans van en augment durant aquest segle XXI, més ara amb la crisi econòmica, la mentalització dels catalans d’un balanç fiscal negatiu i la necessitat de divisa a les arques de la Generalitat. Una despesa i endeutament excessius per part de l’anterior govern més una especulació no diversificada, en el totxo, n’han estat les principals raons. Ara els contribuents hem de pagar un deute gegantí que en gran part bancs estrangers cobren dels nostres impostos. Es busca amb desesperació inversors però molts d’aquests ja cobren el rèdit generat pel deute públic, ells han passat de ser inversors a rendistes, la qual cosa ja va succeir durant la crisi econòmica catalana del segle XIV amb Pere el Ceremoniós. Així ara, i ves per on, que tot i que l’Estat s’ha volgut vendre loteria i aeroports no ha trobat bons compradors, ¿reben potser els esperats inversors rèdits dels nostres impostos sense necessitat de fer noves inversions? Es fa obvi que el greu de l’assumpte és que els catalans no hem après de la història. També durant el segle XIX va transcórrer el mateix amb l’especulació exclusiva en el tèxtil. Com ha passat ara amb el totxo, aleshores no es va diversificar l’economia basada en les teles i va petar una crisi de cavall com l’actual. Davant la manca de calaix català, intents autonomistes aparegueren, la d’en Prat de la Riba per exemple, acompanyades de revoltes amb repressió que ara equivaldrien als nostres indignats. Al final va passar com ara esdevindrà, que Madrid va denegar l’autonomisme a Catalunya i tot va seguir igual, un balanç fiscal català en números vermells. Creuen ara que ens permetran el concert econòmic que el PSC ni defensa ni aplaudeix a Madrid? Com sempre, la història ens mostra el camí que repetirem i patirem.

BALANÇ FISCAL CATALÀ

BALANÇ FISCAL CATALÀ (La Vanguàrdia 18 d’octubre 2011)
Després de molts pactes i parlaments els catalans sabem què paguem a l’Estat central sota l’eufemisme de la solidaritat, un 20% dels nostres impostos que no retornen al país d’origen. És a dir, si vostè té 100 euros a la butxaca no són 100 euros aquí, són 80. Podríem dir doncs que els catalans tenim una moneda deficitària mentre altres comunitats la tenen enriquida. El més greu és que aquest balanç fiscal no té igual en tota la Unió Europea, no hi ha cap regió del continent que pagui tant i rebi tant poc. Però no és el primer cop que això passa en la nostra història. Durant el segle XVII, i sota l’auspici del rei Felip IV amb el Comte-Duc d’Olivares al davant, es va decretar que Catalunya pagués “el quint”, un cinquena part dels ingressos catalans per anar a parar directament a les arques de l’Estat veí. Calia sumar-hi al quint els 38.000 soldats catalans obligats a anar a files del rei per a les seves guerres contra Europa, batalles que pagaríem els catalans. Aquella situació va derivar en la coneguda Guerra dels Segadors. Després de moltes trifulgues “el quint” no va poder ser cobrat. Ens cal ara un altre desperta ferro potser?

LA FAM AFRICANA

FAM AFRICANA

Quan el Papa de Roma prohibeix el preservatiu pel Tercer Món comet un error flagrant. Quan algun docte bisbe creu que la població mundial pot quadruplicar-se sense problemes, peca d’ingenu, i quan l’Església Vaticana clama que cal tenir tants fills com digui Déu, cau en el genocidi, en la matança, en l’assassinat de milions d’ignorants. Predicar davant una multitud crèdula i analfabeta que tinguin tots els fills que puguin és abocar-los a la pobresa i a la fam futura, sobretot quan arriba una sequera com l’aquest any. La banya africana roman ara en la misèria i la mort  com un fet quotidià. L’holocaust ha arribat i no per càstig diví, sinó per seguir unes creences atàviques i equivocades sota negligència religiosa.

JESÚS, CRÓNICA DE UN DOBLE ASESINATO

JESÚS, CRÓNICA DE UN DOBLE ASESINATO

Del nazareno histórico a la unción del Cristo evangélico

In the 21st Century there is a huge contrast between two images of Jesus Christ. One  belongs to the Gospels, and the other to historical data. A paradox appears when we try to compare both visions. When examined in detail,  we see that the majority of people believe that those images depicted in the Gospels are more believable than that of historical detail. However, when compared with previous studies, there is now enough data to ascertain that the image of Jesus Christ in the Gospels was created by those who never actually met him in reality. The perception of Christ depicted by a disciple led to the creation of The Gospels. These were a series of books written whilst the Roman Empire was still the enemy of Christians and Jews. As a result, the image of Jesus Christ would therefore be that of a limited or one-sided perception. This study will show the contrast between the two visions, the first examining historical writings and the second being that of The Gospels. This examination will, in turn, attempt to explore the true history of Jesus Christ.
(more in YOESCRIBO.COM)

BURIALS IN THE SIMA DE LOS HUESOS OUTCROP? (Atapuerca)

Rabadà i Vives, David (2001): WERE THERE PLEISTOCENE RITUAL BURIALS IN THE SIMA DE LOS HUESOS OUTCROP? (Atapuerca Range, Burgos, Spain). Batalleria 10: 49- 54.Museu de Geologia del Seminari de Barcelona.

ABSTRACT

          The Sima de los Huesos site, Atapuerca, contains an important sample of fossilised human bones of Homo neanderthalensis. The nature of the SH human remains was interpreted as human burials but geological, taphonomical and palaeocological evidences have given rise to a new interpretation. Ecological competition inside the cave site between Homo and predators, accidents by falling into the cavity and old passages used as access to the chamber by human predators as felids and canids explain this accumulation of human bones.

INDIGNATS IGNORATS

Les assemblees islandeses pels vols del 2009 encetaren la polèmica. Davant la crisi econòmica i la manca d’eficàcia dels seus polítics varen prendre la iniciativa per reformar les lleis i reduir privilegis a la classe governant, i el més curiós, sembla que ho han assolit. Aquest sistema ja existia a les antigues places de les ciutats gregues, a l’àgora. Ara aquesta essència de la democràcia ha retornat a les places de moltes ciutats europees sota el nom dels indignats. Els manifestos que fan córrer per Internet són del més democràtic i just possibles, que els presidents no tinguin sous vitalicis, que el poble no hagi de pagar amb els seus impostos la crisi econòmica provocada per uns pocs i d’altres mesures que no són escoltades. Tot i això el que més m’estranya és la manca de sensibilitat de la nostra classe política davant aquestes reclamacions democràtiques, ¿estan esperant que aquestes es radicalitzin? Aleshores tots en parlarem.

ALGO DIGNO DE LOS INDIGNADOS

Si la democracia es el gobierno del pueblo en la península parece todo lo contrario. Casi la mitad del electorado se muestra ajeno a tal condición y no suele votar. Ante tal desastre de fe en el sistema uno se pregunta por que los dirigentes se muestran tan contentos con sus resultados electorales obtenidos de una NO mayoría, ¿acaso celebran que van a seguir cobrando sus honorarios en el Congreso? En fin, que poco parece importarles la abstención que tanto temían antes de los comicios, ahora lo importante es pactar por unos escaños que ya les son seguros. Y aquí llegan los indignados y su propuesta del voto en blanco. Si el NO VOTO implicara una NO representación parlamentaria, los candidatos sufrirían al perder escaños, ¿se los imaginan entonces? Si usted dejara de votar o votara en blanco implicaría tener menos parlamentarios pagados con nuestros impuestos y eso sí animaría a reducir la abstención de la actual mayoría. Debemos recordar que los diputados tienen muchos privilegios que usted ya desearía, por tanto un voto en blanco así sí sería un voto de castigo, ¿algún político toma nota de esta digna propuesta de un indignado?

EDUCACIÓ RETALLADA PERÒ MOLTES AULES DIGITALS

EDUCACIÓ RETALLADA PERÒ MOLTES AULES DIGITALS

La gegantina despesa econòmica en les aules digitals xoca paradoxalment amb l’actual reducció de personal docent. Hem creat una escola amb molts ordinadors però menys docents, ¿com s’entén això? L’aula digital va ser imposada pel conseller Maragall en menys de mig any en contra dels informes de l'empresa que va iniciar la idea a l’UPC, ells recomanaven quatre anys. Tot això va ser endegat en una situació de crisi econòmica sabent que el deute públic augmentaria a l’haver de pagar tanta instal·lació informàtica per a totes les escoles catalanes. Tenint en compte que el senyor Maragall és economista l’hauríem de suspendre per gastar tant quan la caixa estava buida, però com a conseller d’educació encara fou pitjor. Existien proves fefaents que l’aula digital ja havia fracassat, sinó escoltin el següent, sabíem que la xarxa fallaria molts dies a l’aula, sabíem que carregar les lliçons al PC esdevindria lent fent perdre molt temps abans no començava la classe, sabíem que molts alumnes viurien penjats al Facebook saltant-se els bloqueigs amb programes pirates, i el més pervers, sabíem que un projecte similar va fracassar a Suècia pels noranta i que un de posterior també va fer figa a Nova York en el 2007. I sabent tant el conseller va decidir dedicar tants diners en una aula digital que no ha resol el fracàs escolar vigent però que ens ha portat a retallar el nombre de professors. No creuen que algú hauria de pagar per tal error?

ATAPUERCA EN DUDAS

ATAPUERCA EN DUDAS

El asesor de Adolf Hitler, J.P.Goebbles, decía que lo bueno de una mentira es que repetida mil veces acaba por ser verdad. En todos los libros de texto escolares consta un Homo antecessor hallado en Atapuerca como antepasado nuestro, en otros se afirma que en este yacimiento sucedió el primer ritual funerario hace la friolera edad de 300.000 años. Recientemente la publicación científica Batalleria del Museo Geológico del Seminario Conciliar de Barcelona ha presentado dos artículos en donde se pone en duda la existencia de la especie Homo antecessor y de los ritos funerarios de Atapuerca. Si esta nueva hipótesis alternativa fuera cierta deberíamos preguntarnos qué ha llevado al equipo de Atapuerca a predicar sus teorías de forma tan tajante, ¿no será que para obtener subvenciones para excavaciones, o el mismísimo premio Príncipe de Asturias, no basta con trabajar duro en investigación? ¿No será que se hace necesario salir en la prensa con noticias sensacionalistas para obtener del gobierno unos fondos? Hacer de  Quijote por España quizás sea comprensible, pero entre la comunidad científica internacional bien pudiera mancillar la reputación del resto de los investigadores españoles (para más información leer en este blog "WERE THERE RITUAL BURIALS IN THE SIMA DE LOS HUESOS OUTCROP? (Atapuerca Range, Burgos, Spain)" o ir a yoescribo.com, DAVID RABADÀ: ATAPUERCA, MENTIRAS Y FÓSILES).

SAURA I ELS 80 KM HORA

Sóc professor de CTMA i porto molt temps explicant als meus alumnes que anar a 80 per les rodalies de Barcelona no farà disminuir la pol·lució. Fent càlculs a l’aula hem vist dues coses. La primera que molts automòbils, per mantenir els 80 km/h, redueixen la marxa mantenint les mateixes revolucions en el motor que contaminen igual que anar a 100 km/h. Segona, si es va a 80 i no a 100, s’està un 20 % més de temps per la via amb la conseqüent contaminació. Això mateix es va publicar en diferents articles de premsa pel juny del 2009 rebent respostes contràries acusant-nos que no en teníem ni idea de mobilitat ciutadana. Tot i això, el mateix equip Saura va reconèixer que si bé la mesura no feia disminuir la contaminació, si feia reduir els accidents, però la realitat fou, i aquí segons el RACC, que davant de la crisi la gent ha agafat el cotxe un 30 % menys. És a dir, menys cotxes per la via, menys accidents. A més en època Saura ja es van publicar les dades de pol·lució, i malgrat tot aquest 30 % menys d’automòbils, la contaminació no va disminuir sinó que va augmentar. No els sembla tot plegat una estafa al votant? Una manipulació desinformativa? Demostrat que anar a 80 km/h ha fet augmentar la pol·lució, l’equip Saura pot fer dues coses. La primera reconèixer l’error i retornar tots els imports de les multes recaptades per l’empresa privada que gestiona els ràdars escurabutxaques. O la segona, i més probable, negar l’equivocació i donar excuses puerils com alguns alumnes meus fan a l’aula. Tot i que hi ha una tercera opció més perversa encara, callar com han fet. Jo sols li aconsello que s’aturi a mirar un ràdar i veurà que cada minut un flash escurabutxaques il·lumina una autopista a l’infern.

DELLOROS (un conte curt entre un home i un lloro)

Sovint penso en raons per no suïcidar-me, la principal, que no fora just per als meus propers, els qui suposadament m’estimen. Familiars, amics i germanastres potser patirien uns dies per la meva defunció, però avui, ves que hi farem, em sento egoista, i què caram, un dia és un dia. Amb els peus descalços he deixat darrere meu les sabatilles que fa uns moments portava a retaló. Ara, davant la barana del balcó, i agafat a aquesta amb les mans, trec pit per saltar a l’infinit. Per covardia meva, m’adono de la perspectiva cònica de la caiguda, una perspectiva que em fa aferrar més als barrots. Intento fugir de l’alçada i miro i remiro el primer pla, les meves ungles, oblidant el segon pla, un precipici com a fons. Ara que m’adono, potser m’hauria d’haver tallat les peülles, la veritat, mai n’he tingut costum, i així estan, llargues i tintades. Guaito més enllà d’aquestes i prenc altre cop consciència del salt. Amb tot el cos projectat a l’esvoranc, no són pocs els instants que les cames em fan figa, no miris avall, mira amunt, i és que l’altura imposa paüra. Més de set plantes em separen del destí que la gravetat em durà, una bona esclafada al terra. Curiosa aquesta, la gravetat, sense tocar-me, fa força sobre mi, com si fos un comandament a distància, però no tinc temps per entretenir-me en assumptes de física, ja us ho fareu, clar que amb aquesta, amb la física, podria calcular la velocitat a la qual m’amorraré al pati interior del bloc. Potser no ha estat una bona idea aquest espectacle, ja són uns quants els veïns que m’observen i m’assenyalen, cada cop són més. Millor fer-se enrera i que la família no pateixi les conseqüències de la meva caiguda. Podria desdir-me del suïcidi i matar primer als meus propers. Aleshores sí que podria treure’m la vida tranquil·lament, ells ja no patirien per la meva mort. Ves quines bestieses em fa dir la por a l’alçada, au va, llença’t d’una vegada. He de fer-ho fàcil, va pensa, pensa, pausa llarga, no m’estic dient res, més pausa, miro el penya-segat, ja està, ja ho tinc. Tancaré els ulls, contaré a tres i obriré les mans, ella, el comandament a distància, farà la resta, a veure que se sent als seus braços, a veure que se sent al caure. Un, dos... Ai! Quin ensurt! Què collons ha estat aquesta fiblada a l’esquena? I jo, què faig altre cop aferrat ridículament a la barana? Miro al meu voltant per saber de la causa del cop rebut a la carcanada. A la meva esquerra, damunt del ferro on m’agafo, ell m’està mirant, un petit lloro verd dels que s’han aclimatat a Barcelona. M’observa descaradament, com dient-me, ruc, què estàs fent, al contrari de molts veïns curiosos que semblen anhelar la meva caiguda, algú està pensant penjar-la al Facebook.

Ara m’adono, al seu bec hi descobreixo part de la camisa blanca que m’ha estripat. Bocabadat, no entenc res, però la idea del suïcidi s’ha dissipat per art de màgia, per un cop de bec. Me’n anava de lloros, i un lloro m’ha distret, ves quins jocs lingüístics es trenen durant la vida. Tant se val, aquesta fou la forma com vaig encetar l’amistat amb qui anomenaria DELLOROS, una espècie de papagai verd que en breu vaig integrar a la meva vida. Agraït de la seva salvació, vaig acomodar en Delloros al meu pis amb tota mena d’atencions incloent plat a taula, espai lúdic i aixopluc per sempre més. En cap gàbia el tingué, ans al contrari, amb plena llibertat, i amb algunes tifarades seves sobre els mobles, el vaig deixar que bategués ales per la llar, fins i tot el balcó romania sempre obert per si volia fer un vol. En Delloros sempre tornava. Quan jo arribava de treballar, em venia sempre a rebre. Saltant-me damunt de l’ombro, em picava suaument l’orella com si em volgués dir quelcom, com qui xiuxiueja a un amant. Que content que se’l veia. Sovint, i per mostrar-me aquella alegria, es posava damunt de la barana que ens va fer conèixer, i oscil·lant com un pèndol, feia anades i vingudes laterals xisclant algun que altre xeric. Que graciós que era el pobre, que enganyat que el vaig tenir.

Passaren els mesos, i en Delloros s’anà transmutant en una companyia cada cop més domèstica, més casolana. Les volades fora de casa anaren minvant fins desaparèixer totalment, els crits salvatges per fer-se notar davant altres ocells s’apagaren, i el sofà de casa meu s’omplí de plomes davant la gran afecció que en Delloros va adquirir amb mi, mirar plegats en dvd reportatges de El Hombre y la Tierra. Tant ens compenetràvem, que fins i tot va aprendre a posar el tap de la banyera i a obrir l’aixeta per preparar-me el bany. Això sí, ell sempre si mantenia allunyat, no sabia nedar. En fi, el meu estimat salvador s’havia fet part meva i ara depenia més que mai de mi i del meu afecte.

Per assumptes laborals un marxà fora uns dies. Vaig deixar-li menjar i beure en escreix, no patiria pas gana la bèstia. Quan vaig tornar a casa, molt estrany, no em va venir a rebre. El vaig buscar, cridar i seduir amb menjar fresc del paquet, però res de res. El balcó era tancat, per tant hauria escapat per altre indret. Preguntà als veïns i misteri, ningú en tenia notícia. Vaig donar un tomb pel parc a tocar de casa i vingueren molt coloms, pardals i lloros a picar de la bossa de menjar, però en Delloros no hi era. Amb la cua entre cames, i mai millor dit, me’n tornà cap a la meva cova. On caram s’havia amagat el meu especial salvador? Una ploma humida i mig enganxada al terra del bany em regalar la desgràcia. Boca avall, amb les ales obertes, en Delloros surava dins l’aigua de la banyera. Vaig romandre molta estona pensant en el sentit de tot allò, en el per què. Al final vaig comprendre. Ell mateix havia omplert la banyerola, ell mateix s’hi havia abocat. Quina paradoxa, qui em va salvar del meu salt mortal i no volador, ara s’havia ofegat per mai més no volar. El vaig enganyar, s’havia fet tant a mi que quan vaig marxar aquells dies, l’enyor se li feu extens, la por a la solitud geganta i la suposada vilania infinita. Com molts en aquest planeta, es va creure per sempre abandonat i traït quan pensà que realment podia confiar en algú. Per si altre cop és a mi a qui li venen ganes de suïcidar-se, en Delloros roman on ens vam conèixer, dissecat a la barana del meu balcó. Ara ni piula.

OCEANS A MART?

OCEANS A MART?

(El Periódico, 6 de març de 2004, pàgina 9)

Fa uns anys, el Govern Clinton va afirmar que a Mart hi havia vida. Un meteorit trobat a l’Antàrtida donava crèdit a aquestes suposicions i amb això es van justificar milions de dòlars en visistes al planeta vermell. Les missions de la NASA van corroborar el que molts científics ja sabíem, que no hi ha vida a Mart, només un gran desert.Ara el Govern Bush declara que a Mart hi va haver oceans. Com a geòleg haig de dir als lectors que res del que han trobat demostra aquesta suposició.Les proves trobades poden ser conseqüència de simples activitats volcàniques. El que sí és cert és que totes dues notícies es van donar en període electoral per justificar mastodòntiques despeses a la NASA per part del Govern. Tant si hi ha vida a Mart com si no, qui controli els seus recursos durant el pròxim segle posseirà el títol de gran superpotència per molts anys.

 

“¿PAPA O MAMA?”

Ciertas declaraciones teológicas ponen la piel de gallina a más de una. En la sociedad del siglo XXI nos vanagloriamos, quizás, de la intención de igualdad entre mujeres y varones, pero en la Iglesia tal paridad todavía no se ha planteado. Argumentan los devotos que si Cristo escogió a doce discípulos sin mujeres en su sino, fue por razones obvias, a saber cuales. Por dicha causa, y si Jesucristo lo quiso así, la mujer fue apartada hasta hoy día del seminario y a su vez del papado. La verdad es que quienes argumentan tal razón no tienen en cuenta el contexto histórico en que el rabí Jesús predicó su ideología: un mundo clasista y sobretodo machista. No lo pudo hacer de otra forma, él también era humano en sus circunstancias. Téngase en cuenta que en todos Los Evangelios jamás se llamó a si mismo ni Dios ni hijo de este, era de carne y hueso como nosotros, era de nuestra especie. Dicho esto, y si Jesús predicó la igualdad de derechos entre los humanos, hombres o mujeres, y tuvo discípulas femeninas, María Magdalena entre otras, ¿qué ocurre con la ley sálica vaticana? ¿Acaso dos mil años de historia no han bastado para evolucionar? ¿Tanto les cuesta imaginar una mujer Papa? ¿Una Mama? Y en tal caso ¿De qué tienen miedo ante una hembra? ¿A perder su celibato? Parece obvio que de Papa a Mama hay para toda una eternidad.

ESO: SOLUCIÓ ALS COFLICTES

El major nombre de conflictes dins de l’aula es dona a partir dels catorze anys. És en aquesta edat on els escolars que ja no desitgen romandre en el centre, abandonen els estudis i es dediquen a perjudicar a la majoria. Insults, amenaces o simples sornes inunden l’aula impedint que mestre i aprenents puguin fer la seva feina. L’administració proposa que els docents vagin a fer cursets sobre conflictivitat, però això no elimina el causant del problema, l’anòmal, ni la seva angoixa, l’aula. Doncs, què fer? Molt senzill, qui no vulgui aprendre que ajudi a la societat. És aquesta, nosaltres, qui li està pagant una escola que ell no vol aprofitar. Obligat fins els setze a romandre dins el centre, perjudica a la majoria amb el seu egoisme. En tal cas, una prestació social resoldria tot això sense violar la llei dels setze com edat mínima laboral. Viure en societat comporta saber donar per rebre. Si parlem de direccionar aquesta minoria conflictiva per tal que siguin aptes per a la humanitat, la prestació social seria formadora, la prestació social permetria que dins les aules es puguéssin impartir classes per a la majoria que així ho desitgi.  Algú pren nota?

¿ALERTA VIRUS?

Todo el país en alerta máxima por el virus aviar y yo en la perplejidad. Hace que llevo viajando por el Tercer Mundo más de quince años y por ello debo pasar por vacunación cada año. Pues, y como acontecece, esto me propuse ejecutar. Llamé primero al servicio pertinente, no fuera estuvieran colapsados los servicios de la Unitat de Malalties Tropicals i Salut Internacional. Una voz electrónica me avisó del colapso de sus redes telefónicas. Pensé en lo grave del asunto y probé con otro teléfono, ¿respuesta? Lo mismo. En fin, me personé ante la entidad pertinente y nadia había, ningún aquejado, sólo tres funcionarios que me persuadieron de mi insistencia con un, vuelva usted mañana. Ya en casa escribí esta carta con la preocupación palpitando entre mis neuronas, ¿y si no fuera verdad lo de la gripe aviar? ¿Y si sólo fuera una cortina de humo en beneficio de las multinacionales farmacéuticas? Ahora ya no concilio el sueño. Si la gripe aviar se acerca, en los centros de vacunación para viajeros más parece una película de George Lucas que una realidad.

¿ALERTA VIRUS?

Todo el país en alerta máxima por el virus aviar y yo en la perplejidad. Hace que llevo viajando por el Tercer Mundo más de quince años y por ello debo pasar por vacunación cada año. Pues, y como acontecece, esto me propuse ejecutar. Llamé primero al servicio pertinente, no fuera estuvieran colapsados los servicios de la Unitat de Malalties Tropicals i Salut Internacional. Una voz electrónica me avisó del colapso de sus redes telefónicas. Pensé en lo grave del asunto y probé con otro teléfono, ¿respuesta? Lo mismo. En fin, me personé ante la entidad pertinente y nadia había, ningún aquejado, sólo tres funcionarios que me persuadieron de mi insistencia con un, vuelva usted mañana. Ya en casa escribí esta carta con la preocupación palpitando entre mis neuronas, ¿y si no fuera verdad lo de la gripe aviar? ¿Y si sólo fuera una cortina de humo en beneficio de las multinacionales farmacéuticas? Ahora ya no concilio el sueño. Si la gripe aviar se acerca, en los centros de vacunación para viajeros más parece una película de George Lucas que una realidad.

¿GRIPE AVIAR?

Todo el mundo estuvo en alerta máxima por el virus aviar y yo en la perplejidad. Hace que llevo viajando por el Tercer Mundo más de quince años y por ello debo pasar por vacunación cada año. Pues, y como acontecece, esto me propuse ejecutar antes del viaje veraniego, prevenirme de la gripe aviar. Llamé primero al servicio pertinente, no fuera estuviera colapsada la Unitat de Malalties Tropicals i Salut Internacional. Una voz electrónica me avisó del colapso de sus redes telefónicas. Pensé en lo grave del asunto y de cuanta gente estaría afectada. Probé con otro teléfono, ¿respuesta? Lo mismo. En fin, me personé ante la entidad pertinente y nadia había, ningún aquejado, sólo tres funcionarios que me persuadieron de mi insistencia con un, vuelva usted mañana, pero pida hora antes. Ya en casa escribí esta carta con la preocupación palpitando entre mis neuronas, ¿y si no fuera verdad lo de la gripe aviar? ¿y si sólo fue una cortina de humo en beneficio de las multinacionales farmacéuticas? Ahora ya no concilio el sueño. Si la gripe aviar existe, en los centros de vacunación para viajeros es más una película de George Lucas que una realidad, ¿o quizás ya no es tema de moda en los medios?

BARCELONA EN VENTA

Todo es cada vez más caro en Barcelona y no es la inflación la causa, quizás lo sea la gestión municipal. Las zonas azules de estacionamiento se han expandido, la verdes todavía más, las multas, y son estadísticas del RACC, se han multiplicado como conejos, que no de la suerte, las grúas municipales acechan cada día al incauto que olvidó quitar el coche antes de las siete de la mañana, los radares se han reproducido como Gremlings, los hoteles han crecido por doquier y el Fórum ha propiciado la expansión de un sinfín de inmobiliarias. Lo más sorprendente de esto es que todos estos negocios, desde grúas municipales hasta zonas azules, se hallan en manos de empresas privadas, sí, sí, lo que oye. Y yo me pregunto, ¿a que precio se está vendiendo Barcelona? Qué pretende el ayuntamiento, ¿una ciudad de negocios? ¿una urbe sólo para hordas de turistas? Y los aborígenes, ¿qué? ¿deben éstos pagar zonas verdes, azules y grúa? ¿es ésto socialismo? Alguien pudiera pensar que se ha preferido dar ingresos a empresas privadas, con cargo a los votantes, que no ampliar los servicios a los autóctonos. Muy pronto, y si todo sigue así, Barcelona podría convertirse en un merendero para turistas mientras los indígenas habremos emigrado huyendo de la presión más privada que municipal. Al final habremos pasado nosotros a ser los de fuera.

¿SIN OZONO?

Dicen que la ciencia avanza, pues en el asunto de la capa de ozono parece todo lo contrario. El pasado 29 de Mayo de este año el premio Nobel alemán Paul Crutzen declaraba para El Periódico que la capa de ozono se estaba cerrando. Curiosamente este científico ya afirmó lo mismo para La Vanguardia el 17 de Setiembre de hace seis años. Lo peor de todo es que el agujero de la capa de ozono no es ningún agujero, sólo disminuye su proporción durante dos meses al año por causa de vientos estacionales, es decir, por causas naturales. Añadamos a esto que tampoco hay una capa de ozono, este gas se halla más o menos disperso por toda la atmosfera terrestre. Y si ahora les digo que todo lo dicho ya se sabía desde 1995, ¿qué van a pensar de la ciencia? ¿qué quizás esconda otros intereses? Pregunten, lean y se sorprenderán, el ozono es todo un expediente X.

HUELGA IBÉRICA

Me hallo afectado por la huelga de pilotos de Iberia. Mi vuelo saldrá con uno, dos o tres días de retraso. Los hoteles de destino, que no me permitieron reserva sin prontopago, ahora no disponen de otras habitaciones y la compañía Iberia me dice que no se responsabiliza de la pérdida de mis reservas y dinero, que en sus Derechos de los Pasajeros consta claramente, un huelga es una causa mayor con la misma categoría que terremotos, huracanes y guerras, es decir, mis ahorros se los llevó el viento por una empresa, que fíjense ustedes, fue estatal en su pasado. Iberia se creó gracias a los impuestos de los españoles, una inversión que ahora nos paga con unos servicios mínimos que nos han dejado en tierra. Los pilotos, muy bien pagados por cierto, ya no quieren más dinero, ahora exigen un lugar laboral para siempre, ¿usted no? En resumen, el egoismo de una minoría, los pilotos adinerados, afecta a una mayoría de españoles, los que estuvimos ahorrando por unas vacaciones que ahora se han arruinado.

ELECCIONES CATALANAS

Si la democracia es el gobierno del pueblo en Cataluña parece todo lo contrario. Casi la mitad del electorado se ha mostrado ajeno a tal condición y no han votado. Ante tal desastre de fe en el sistema uno se pregunta por que los candidatos se muestran tan contentos con los resultados, ¿acaso celebran que van a seguir cobrando sus honorarios en el Parlament? El PP celebra sólo haber pedido un escaño, el PSC i IC festejan otro posible tripartito, ERC ser decisivos, CiU ganar la mayoría simple y Ciutadans entrar en el pastel. Extraño juego el de unos comicios en donde todos afirman haber ganado. En fin, que poco les importa la abstención que tanto temían hace unos días, ahora lo importante es pactar por unos escaños que ya les son seguros. Pero la pregunta real es, ¿por qué los catalanes no votan? La respuesta es obvia, votar no desgrava y hay una gran falta de fe en los políticos. Si al menos el NO VOTO implicara una NO representación parlamentaria, los candidatos sufrirían al perder escaños, ¿se los imaginan entonces? Si usted deja de votar o vota en blanco implicaría tener menos parlamentarios pagados con sus impuestos y eso sí animaría a reducir la abstención de una mayoría. Debemos recordar que muchos de los diputados se duermen o no asisten a las sesiones plenarias, por tanto un voto en blanco así sí sería un voto de castigo, ¿algún político toma nota de la propuesta?

POLUCIÓN EN BCN

El Ayuntamiento de Barcelona va a lanzar una campaña para reducir la contaminación por la ciudad. Si la principal causa de polución son los atascos de tráfico, vean si las medidas que el ayuntamiento propone o realiza solucionan los humos de esta ciudad. Con más carriles bus por la ciudad aumentará la congestión en el resto de los carriles. Con más zonas verdes de aparcamiento daremos más vueltas con el coche en busca de un parking privado más barato. Con la RENFE y sus demoras actuales cogeremos el coche más a menudo de lo deseado. Con aceras más amplias habrá menos carriles para automóviles y más atascos. Con un carril para coches con dos ocupantes menos espacio para el resto que con la RENFE no halla transporte eficiente. Y con el ya exceso de obras públicas por la ciudad condal, más retenciones por la vía municipal. En fin, que el Ayuntamiento de Barcelona se halla muy lejos en eso de reducir de dióxido de carbono acordado en Kyoto. El hecho es que los coches existen y no los pueden hacer desaparecer bajo unos decretos sin recursos para el ciudadano. En ese caso pregunten porqué razón la gran mayoría de políticos van al trabajo en automóvil y no en metro, ¿será que ellos tienen coches que no contaminan?

¿CAMBIO CLIMÁTICO?

¿Y si el cambio climático global fuera una quimera? El hecho que este invierno sea anormal parece explicarse, y según los climatólogos, por el fenómeno natural de El Niño, un conjunto de fuertes borrascas que se suceden por el Pacífico cada una o dos décadas. Lo curioso del caso es que el fenómeno del Niño no se debe a la contaminación humana, es algo que lleva mucho tiempo sucediendo. Hace años que algunos geólogos presentaron ciertas pruebas argumentando que las corrientes del Niño se debían a un flujo de calor volcánico por debajo del océano Pacífico. Si esto fuera así, ¿cómo se explica que todos culpen a la contaminación de un invierno sin nieve? ¿No será que nos hemos vuelto algo simples buscando respuestas? Ahora todo lo adjudicamos a la contaminación sin darnos cuenta que la naturaleza es mucho más compleja que el actual invierno anómalo. Durante la historia han existido más inviernos extraños como éste y, por si fuera poco, el calentamiento global empezó mucho antes que la humanidad empezara a contaminar, en concreto hace una decena de miles de años antes. Parece obvio que tras quienes afirman que el planeta se está calentando por causa humana hay también muchos intereses creados. En otro caso muchos proyectos de investigación estatales quedarían sin justificación y fondos. Pregunten y sabrán.

NENS INTOCABLES?

Com si d’una casta es tractés, el Govern vol decretar el carxot com a delicte, tema ja proposat fa uns anys per la secretària d’Estat d’Afers Socials, Amparo Valcarce, i que ara novament ressusciten. Si un pare o mare apliquen tal correctiu a un dels seus fills, s’arrisquen a ser denunciats pel seu propi benjamí. Tots estarem d’acord que l’agressió física no agrada a ningú, però no ens estarem dirigint a l’altre extrem de la balança? Abans les bufetades formaven part de l’educació normal dels nostres fills, ara però, els estem tornant en una casta d’intocables. Ells, els nostres caganius, estan assolint més drets dels que mai no han tingut, sense entendre l’altre part del contracte, les obligacions. No estarem vivint una foguera de vanitats on volent defensar els drets humans, ens dirigim a la societat de l’absurd. Imaginem el cas que un fill, irrespectuós, dèspota i que sempre insulta els pares,  amenaça als seus progenitors de denunciar-los per haver rebut una patacada al cul. Què li podríem dir al nostre fill? << Sí, fill meu, denuncíem, però fes-ho a la societat protectora d’animals? >>. Cal educar els nostres fillols sota el respecte, l’estima i la disciplina, però per assolir aquesta última, i en casos molt justificats, cal potser encara un carxot eventual. Abans es deia que els individus havien de ser com el café: forts, valents i calents. Doncs ara la societat s’ha descafeinat.

SE ACABÓ LA NAVIDAD

Cuando usted mira un pesebre debe saber que hay más de mentira que de verdad en todo ello. Jesús no nació el 25 de diciembre, de hecho no se sabe ni el mes ni el año en que ocurrió; tampoco se puede afirmar que lo hiciera en Belén, algunos creen que fue en Nazaret, si es que fue allí; los reyes magos, y según Los Evangelios, ni fueron reyes, ni tres, ni de tres colores, ni se llamaron Gaspar, Melchor y Baltasar, todo ello forma parte de añadidos medievales para dar realismo al personaje de Cristo; por otro lado la virgen María no fue virgen, hubo un error de traducción del griego en donde ponía mujer por desposar y no virgen; el nombre Jesús, Yeixua en arameo, quizás fuera solo un apodo y no su nombre verdadero ya que en hebreo significa salvación; y por último Cristo jamás se declaró hijo de Dios en Los Evangelios, su divinidad se acordó en el siglo IV en el Concilio de Nicea. Vistos estos antecedentes cabe preguntarse, ¿qué celebramos por Navidad? Pues la verdad, sólo se me ocurre una palabra, una mentira romántica, una falacia que alimenta las causas vaticanas y nuestro sistema consumista, ¿no les parece?

RATZINGER GENOCIDA

Quan el Papa de Roma prohibeix el preservatiu platicant per al Tercer Món, comet un error flagrant. Quan algun docte bisbe creu que la població mundial pot quadruplicar-se sense problemes, peca d’ingenu, i quan l’Església Vaticana clama que cal tenir tants filLs com digui Déu, cau en el genocidi, en la matança, en l’assassinat de milions de persones ignorants i volubles, en l’holocaust. Predicar davant una multitud crèdula i analfabeta que tinguin tots els fills que puguin és abocar-los a la pobresa i a la fam futura. Sota tal dogma ja fa anys que la població africana es duplica un i altre cop. Mentre els conreus no semblin exhaurits i l’aigua brolli tot sembla disposat a servir als nous fills de Déu, però l’any del senyor que arriba la sequera, tot aquell excés de població que el Papa va ordenar, ¿què els passa? Doncs que el país cau en la misèria i que les morts són el fet quotidià. L’holocaust ha arribat i no per càstig diví, sinó per seguir unes creences atàviques i equivocades sota negligència papal, sota un Ratzinger genocida.

FINANÇAMENT: LA BROMA DE ZP

La mateixa nit de la Champions el Molt Honorable José Montilla declarava a premsa una broma que li va fer el president del govern espanyol, José Luis Rogríguez Zapatero. Just acabat el partit, i amb la victòria i eufòria blaugrana, en ZP va dir-li al Molt Honorable que, "Pepe, esto ya vale por 7 millones del financiamiento catalán". Donada la manca de compromís a nivell de promeses i d'acords legals del president espanyol, potser la broma estava fora de lloc. Tot i això, l'acudit perpetrat pel dirigent espanyol ens mostra el pensament profund del seu govern. Tres coses queden clares. Primera, si d'això n'ha fet un acudit, es fa obvi que el futbol és més important que el finançament per tal que aquest esport faci de divertiment com el pa i circ d'èpoques romanes. Segona, si el fet que guanyi el Barça equival a 7 milions de finançament indica que Barça equival a Catalunya, la qual cosa no opina tota l'afició ni molt menys el mateix ZP que molt culé però gens catalanista. I tercera i última, és més que evident que fent-ne sorna en ZP no s'està prenent seriosament el finançament català ni els drets de la gent que viu i paga impostos a Catalunya. En fi, en ZP va nedant i guardant la roba sense pagar panyora. Molts diuen que s'assembla al Mr. Bean de la BBC, però cada cop és més afí al Pinocchio italià, com més parla més li creix el nas.

VELOCITAT VARIABLE ESCURABUTXAQUES

Fa molt temps que el senyor Saura ens va argumentar que la velocitat variable era sobretot per fer disminuir els nivells de pol·lució, i de fet tal mesura ha resultat un èxit, però no per la reducció de la contaminació, que encara no ha baixat significativament, sinó pel minvament de sinistres. En això l’equip Saura ha trobat el salvavides expiatori. Però la qüestió no és que hi hagi menys sinistres per què et multin més per la C-32, la realitat és que davant de la crisi la gent agafa el cotxe un trenta per cent menys segons dades del RACC. És a dir, menys cotxes per la via, menys accidents. No els semblen els arguments saurians molt perversos? O potser ens creuen pàrvuls ingenus a tots els votants? Però, i continuant amb aquesta perversitat sauriana, cal afegir un altre fet flagrant, la recaptació de les multes per tal que obeïm el decret de la velocitat variable. En Saura i seguici nega que tanta vigilància fotogràfica sigui una màquina escurabutxaques. Davant tal dogma podem fer-nos dues preguntes. La primera, qui gestiona tota aquesta xarxa de ràdars i multes? Una empresa privada subcontractada? En tal cas qualsevol empresa privada el que busca són beneficis, és a dir, cobrar multes, o pensen vostès que aquestes empreses són ONGs amb pèrdues econòmiques voluntàries? Segona pregunta, per què els ingressos de les multes no surten a la llum cada cop que Saura i amics defensen la velocitat variable? O potser tenen por que se’ls vegi el llautó dels euros? Jo sols li aconsello que s’aturi a mirar un ràdar de la C-32 i veurà que cada minut un flash escurabutxaques il·lumina la nostra autopista a l’infern.

EDUCACIÓ: LA MANCA DE PROFESSORS

El senyor Maragall és ple de modernitat i noves tecnologies, des de classes digitals que a Suècia van fracassar estrepitosament fins un servidor d’Internet del Departament d’Educació, l’Xtec, que no para de donar problemes als seus usuaris i docents. Doncs aquest setembre ha arribat una nova aportació, el repartiment via Internet, anomenat telemàtic, de les vacants de professors interins. M’explico, a 1 de setembre faltaven encara professors i el Departament d’Educació no sabia amb qui havia de cobrir les vacants. Abans aquest procés es resolia a finals d’agost amb dos dies de paper i bolígraf, ara amb la informàtica i Internet la cosa ha durat, agafis, més de 10 dies. És a dir, les escoles van obrir l’1 de setembre i passat el dia 7 encara no disposaven de tots els seus professors, les plantilles no estaven tancades, ¿com ho veu? I això que el senyor Maragall lluïa davant els mitjans una telemàtica que aniria més ràpida que els antics llistats. Doncs hem passat de dos dies de llistes a deu dies d’Internet. Però a la xacra anterior cal afegir un nou problema, abans els interins podien demanar les destinacions més adients i ara el Departament els hi ha adjudicat sense opció a trobar la vacant més sostenible, més prop de casa. Si això li sumem que els centres ja havien demanat els substituts que els farien falta dos mesos abans, durant el juliol, queda clar que el sistema telemàtic que molt ha publicitat el conseller s’ha demostrat ineficaç i fal·laç. Ara el senyor Maragall ens diu que el proper curs les classes s’iniciaran una setmana abans, però la pregunta és com ho pensa fer sense interins cobrint les vacants. En fi, tindrem aules plenes d’alumnes però sense professors que les governin. Visca les noves tecnologies del nostre conseller.

CATALUNYA: DRET A LA INDEPENDÈNCIA

Castella fou gran i extensa, "un Imperio donde no se ponía el sol". Les colònies donaven grans beneficis a l'Estat castellà sense aquestes rebre gran cosa a canvi. L'Espanya castellana d'aquells temps va expoliar les seves colònies, unes regions que actualment són països del Tercer Món. Tot i això, totes se li varen independitzar, bé, totes no. Catalunya segueix tenint un balanç fiscal en benefici de Castella i els seus feus en detriment de la "colònia" catalana. Si els catalans som una comunitat que donem més del que rebem, com s'entén que ens posin tantes pegues amb l'Estatut? I evito parlar de pàtria per estalviar-me acusacions de nacionalista, estic parlant de justícia que els altres nacionalistes, els espanyols, no volen atorgar als catalans. N'estic fart que em prohibeixin per un paper, la Constitució, l'opció d'un separatisme pacífic. Amb la Bíblia també es varen imposar moltes coses injustes durant l'època medieval, i la Bíblia té més paper que la Constitució. Però l'agravant és que paguem uns impostos a un Estat espanyol que no ens permet fer uns comicis pacífics per a la independència, és a dir, ens obliga a romandre al seu costat. Si aquest estat vol que cregui en la seva bandera, haurá de fer alguna cosa més que prohibir un dret democràtric que tinc com a ciutadà, desitjar la independència del meu país. En altra cas estant adobant la terra d'un catalanisme antiespanyolista, o potser és això el que pretenen? Ja veig que Catalunya sols li resta una opció, acabar sent l'última colònia d'Espanya o a aquesta, l'Espanya que tant ens critca, independitzar-se de Catalunya, ¿o potser els nostres impostos són el lligam?

FRACÀS ESCOLAR, REALITAT OBLIDADA

L’equip Maragall està promovent gran quantitat d’innovacions amb la nova LEC. La veritat que de feina se’n fa molta, però ¿serà efectiva? Des de l’aula, som molts els docents que profetitzem una LEC molt menys esplendorosa del que els teòrics del departament auguren. Llibres digitals amb necessitats tecnològiques, i donada la crisi actual, massa cares; directors amb grans quotes de poder i amb un conseqüent alt risc de favoritismes; i docents colpits sota un màster de dos anys que faran endarrerir la seva necessitada i futura oferta, tot plegat, no podrà resoldre les causes reals de l’actual fracàs escolar a secundària, causes que es poden resumir en tres fets: el previ fracàs escolar a primària, vegi’s l’últim informe de la Fundació Bofill; la pèrdua de la cultura de l’esforç d’ençà la reforma educativa de fa uns 15 anys; i per últim, el creixent i alarmant perfil de pares absents en l’educació dels seus fills. Dels tres fets anteriors, xacres denunciades per milers de docents, la LEC no en parla ni una sola ratlla en tot el gruix de fulls que ocupa. El més greu ha estat que la consciència real que es va començar a viure fa dos anys sobre les patologies educatives anteriors, i encara existents, ha desaparegut darrera l’aparador de la LEC. Tinc la impressió, i així sigui sols una impressió, que se’ns vol fer creure que aquesta llei esdevindrà el Messies esperat d’una nova generació d’estudiants sota l’excel·lència tan repetida pel nostre conseller i economista, Ernest Maragall. Desitjo tanmateix que la LEC no equivalgui al que succeïa a la novel·la de Goerge Orwell “1984”. Allí el govern feia creure al poble en mentides.

¿NOU CALENDARI ESCOLAR?

La nova llei d’educació, la LEC, està promovent gran quantitat d’innovacions, però ¿serà efectiva? El nou calendari ho complica tot sense millorar el problema educatiu, el fracàs escolar vigent. Des de l’aula, som molts els docents que profetitzem que tal canvi de calendari no farà disminuir el fracàs escolar, sobretot perquè no farà que les males famílies preguin consciència que cal dedicar temps de qualitat als seus fills. Cal afegir aquí que el noranta per cent dels alumnes que fracassen pertanyen a famílies que no dediquen el temps necessari en l’educació dels mateixos, no pas a escoles amb calendaris tradicionals. Però la xacre més flagrant del nou calendari del senyor Maragall és que proposa una setmana de vacances al bell mig del segon trimestre. Es nota que el senyor Maragall és economista i no docent. Ell, qui no fa classes, no sap que si s’atura el trimestre una setmana, en perds dues, ¿saben el que costa que tornin a recordar els alumnes el que feien fa set dies? Trencar el ritme d’un trimestre és absurd i antipedagògic. Crec que l’equip Maragall peca de voler fer molts canvis per demostrar que fan, però canviar no vol dir millorar les coses, sols significa alterar-les.

¿SEGUROS LA ESTRELLA?

Estoy pagando dos compañías de seguro por mi único coche. Quizás usted se pregunte, ¿cómo he llegado hasta aquí? Pues buscando un ofertón dos por uno, pagar el doble por un solo servicio. Soy maestro y la crisis económica y mi hipoteca me aplastan. Ante ellas pensé en rebajar el coste de mi seguro de automóvil dejando Seguros la Estrella. Llamé a mi corredor de seguros, O.C., que como siempre, nunca atendía al teléfono. Sin poder comunicarme con él, contraté otra aseguradora más económica y le mandé un mensaje vía móvil con mi renuncia a mi corredor, craso error. La sorpresa fue de ruina al descubrir que ahora pago dos seguros para mi coche, la nueva y Seguros la Estrella. Llamé a mi corredor de seguros, y como en el resto de ocasiones anteriores, no atendió al teléfono. Insistí, insistí y volví a insistir hasta que al fin un día, y utilizando yo un número telefónico distinto, él sí descolgó su móvil. Me dijo que sin una carta de renuncia de mi puño y letra con fecha de hace dos meses, él nada podía hacer, que lo pagado, pagado estaba, que ahora yo tenía el coche más seguro del mundo, asegurado con dos compañías, que me hallaba con un doble gasto por querer ahorrar con la crisis. Le insistí que con él había sido imposible hablar por teléfono y me acusó de mentir. Le rogué una solución, y él se mantuvo en las mismas, que mi palabra y mis mensajes vía móvil no valían nada, que a él la crisis y la gente como yo también le restaban clientes. ¿Cómo llamar pues a todo esto? Pues simple y llanamente robo. Conclusión, vigilen con los “dos por uno”, suelen ser aceites muy resbaladizos en donde uno puede estrellarse con Seguros la Estrella.

¿AUGMENTAR L’HORARI ESCOLAR?

Diari AVUI 10 d’0ctubre 2008

Com cada setembre dels últims 7 anys la polèmica dels horaris escolars surt a la palestra. Algunes associacions desitgen que l’escola es faci càrrec dels escolars més dies l’any. Fins i tot el president Montilla els està sent solidari. L’honorable ha afirmat últimament a premsa que revisarà el calendari dels docents. Comentava el president que buscarà la fórmula per tal de millorar la conciliació familiar. Sabent el senyor Montilla que la principal causa del fracàs acadèmic és la falta de temps comú entre pares i fills suposo que el que farà serà donar dos mesos de vacances als pares per tal que puguin estar més setmanes amb els seus fills. Compartir més temps entre progenitors i descendència es fa fonamental per millorar l’educació que massa sovint no tenen molts dels escolars que arriben a les aules. L’escola i el seu calendari no poden resoldre els problemes socials que el socilalisme promet sovint resoldre, l’escola no pot esdevenir una ONG substituta de mames i papes, ¿oi senyor Montilla?

SÍ AL REFERÈNDUM DEL 13 D

Castella fou gran i extensa, "un Imperio donde no se ponía el sol". Les colònies donaven grans beneficis a l'Estat castellà sense aquestes rebre gran cosa a canvi. L'Espanya castellana d'aquells temps va explotar les seves colònies, unes regions que actualment són països del Tercer Món. Tot i això, totes se li varen independitzar, bé, totes no. Catalunya segueix tenint un balanç fiscal en benefici de Castella i els seus feus, però en detriment de la "colònia" catalana. Si els catalans som una comunitat que donem més del que rebem, com s'entén que alguns posin tantes pegues a l’Estatut? Com s’entén que ens neguin i prohibeixin un referèndum per a la independència? Amb tot això evito parlar de pàtria per estalviar-me acusacions de nacionalista, estic parlant de justícia que els altres nacionalistes, els espanyols, no volen atorgar als catalans. N'estic fart que diguin que sóc un separatista pel fet de demanar el que em pertoca. Pago uns impostos a l'Estat espanyol, i si aquest vol que cregui en la seva bandera, haurà de fer alguna cosa més que "negociar" a la baixa un dret que tinc com ciutadà, un balanç fiscal just. En altra cas estant adobant la terra d'un catalanisme antiespanyolista, o potser és això el que pretenen? Ja veig que Catalunya sols li resta una opció, acabar sent l'última colònia d'Espanya i fer un referèndum per a la seva independència.

ELS MALS MESTRES

Com a docent cada dia veig, decebut, companys que busquen qualsevol excusa per escapar de l’aula. Ells no s’hi troben a gust, alumnes i pupitres els provoquen urticària. El greu del cas és que aquests personatges són els que acaben col·locant-se en algun racó del Departament d’Ensenyament coordinant cursos per als mestres en actiu, o el que resulta encara més pervers, assessorant als creadors de la nova llei catalana d’educació, la LEC. Són aquests botiflers, en part, els qui dictaminen noves idees per canviar, que no millorar, el sistema educatiu, són ells els qui critiquen als professors en actiu per acabar sent, de vegades, escoltats per polítics que busquen assessorament educatiu. En fi, que ells, els docents desertors, estan podrint el sistema educatiu, i no els docents a peu d’aula. No em creuen? A la pàgina quatre del primer esborrany de la LEC ben clar ho van redactar aquests penques, “la reforma educativa va fracassar perquè els docents en actiu no la van saber assimilar”, i aquesta és la llei que s’ha aprovat, una llei en contra dels mestres catalans que parla més d’avaluar i fer pressió sobre aquests que no pas de millorar les dues causes flagrants del fracàs escolar nacional: la cultura de l’esforç perduda durant la reforma i l’increment de les famílies absents amb els seus fills. Però el més vergonyós és que la LEC no vagi en contra dels docents que van abandonar l’aula i que ara teoritzen receptes de despatx que no poden aplicar-se a l’aula, una aula que mai no van estimar. Alguns d’ells m’apareixen ara per l’escola impartint cursos de com hem de fer classes els que encara sí vivim, que no sobrevivim, a la classe. I el conseller Maragall cec a tot això. Tot plegat, quina barra!

DIARI QUE CENSURA

Porto més de 70 cartes publicades en premsa d’ençà el 2006. Últimament em sento astorat davant un diari que modifica en excés, i d’una manera reiterada, les meves cartes. Si bé la majoria de premsa respecta els textos originals, n’hi ha un de molt popular a Catalunya, que porta l’últim any fent tot el contrari, sobretot quan s’argumenta en contra algú del govern tripartit de la Generalitat. En aquest sentit veig com les cartes enviades són reduïdes a la meitat, els adjectius clars canviats a apel·latius confusos, i els verbs reals traslladats a accions suposades, tot per al final suprimir el sentit original del manuscrit i deixar ambigüitats contràries al que un mai no va escriure, fins i tot desapareixen els noms dels polítics al·ludits. La paradoxa de tot això és que el diari que fa tot això és el més proper al tripartit, suposadament d’esquerres i en teoria democràtic. I vet aquí la contrarietat, diari d’esquerres i democràtic però retallant simples cartes d’un demòcrata progressista. No sembla tot plegat una clara protecció dels seus amos amb tècniques arnades i franquistes? Amb La Censura?

VIOLÈNCIA DE GÈNERE?

Tots sabem que el sexe es un narcòtic potenciat i estimulat per totes les parts, tan que provoca reaccions viscerals i animals, la violència de gènere. L’estadística és el gran termòmetre de les notícies en els mitjans, però tothom coneix que en funció de qui escriu la nova, una dada pot  interpretar-se massa amunt o massa avall. El ja passat 2009 ens va deixar amb 55 dones assassinades en mans dels seus mascles, lleig, condemnable, horrorós. Elles han estat notícia monòtona i reiterativa durant tot l’any, però hi mancava quelcom que no ha estat tant notícia, els 30 homes morts per llurs mullers, un 35 per cent de les morts per violència domèstica. La pregunta és simple, per què no ha estat notícia aquest 35 per cent? Per no semblar masclistes els mitjans? Per ser més feministes tots plegats? Un assassinat és un assassinat, i si tant ens venen l’estat de dret de tots plegats, se’m fa difícil capir aquesta asimetria de titulars periodístics entre homes i dones executats en pro dels instints humans. Potser és que la mediocritat social ho impregna i empastifa tot.

EL NOU CALENDARI ESCOLAR DES DE BANDA AMPLA?

El nou calendari escolar ens l’han venut com el problema educatiu més important, la realitat? Sols és una cortina de fum. Aquest no és el debat. O vostè creu que situar una setmana de vacances escolars al setembre o al febrer solucionarà el flagrant fracàs escolar nacional? Cal recordar que ostentem el doble de fracàs escolar que la mitjana europea, el doble. Així doncs, aquest “doblet” sí és el debat. Tot i això, les cortines de fum no paren d’aflorar en el nostre teatre polític i mediàtic. Prova fefaent d’això la posseïm gràcies a dos debats televisius a TV3. El primer el va organitzar, ja fa uns mesos, el senyor Josep Cuní amb el protagonisme del conseller Maragall, el segon, l’equip del programa Banda Ampla. En tots dos casos, fou evident l’absència del problema de fons, el gegantí fracàs escolar nacional. En cap moment dels programes anteriors es va parlar de forma profunda i extensa del que realment li està passant al nostre sistema  educatiu, que fa aigües amb un 30 % de fracàs escolar, sí, sí, un 30 per cent d’alumnes que no assoleixen l’ensenyament secundari obligatori. Cal afegir aquí que el noranta per cent dels alumnes que fracassen pertanyen a famílies que no dediquen el temps necessari en l’educació dels mateixos, no pas a escoles amb calendaris tradicionals. No obstant aquesta cristal·lina evidència, apareixen per premsa, ràdio i televisió visions totalment teòriques de suposats i fatus experts educatius, és a dir, alguns sindicalistes, polítics, pedagogs i mestres que ja no trepitgen l’aula, estimadors que mai ostentaren els trets que atorguen l’autèntica autoritat de l’expert, quatre característiques que corren de boca en boca dels qui sí vivim a l’aula: ser docent amb més de 10 anys d’experiència, impartir més de 18 hores de classe a la setmana, en aules amb més de 20 alumnes, i per últim amb escolars de nivells i orígens diversos. Ara pensin quants dels qui imposen noves idees educatives pertanyen a la condició anterior. Que quants? Desgraciadament ni un. Tal com li dic, ni un. El primer d’ells, el conseller d’educació, és un economista. Ara, i si vol, podem continuar parlant d’un nou calendari escolar que ho complica tot sense millorar el problema educatiu, el fracàs escolar vigent. En fi, crec que l’equip Maragall peca de voler fer molts canvis per demostrar que fan, però canviar no vol dir millorar les coses, sols significa alterar-les.

ASSEGURANCES NO SEGURES

Porto més de quinze anys com a docent, i sovint escolto que la nova generació pateix de greus mancances en esforç i educació treballant amb clients. Fins ara pensava que tal afirmació era producte de judicis perpetrats per rònecs i florits ancians que no saben comprendre les noves generacions. Per desgràcia, i cada dia, pateixo per culpa del meu optimista error. Setmana a setmana em trobo amb novells professionals que no saben atendre’m correctament eludint llur responsabilitat cas de cometre pífies. El greu del cas és que tot i les seves pífies, aquests nous treballadors sols busquen el diner ràpid i fàcil. No em creuen? Sols un exemple. Per un suposat error, el novell gestor, O.C., de La Estrella Seguros, em va cobrar una assegurança pel meu cotxe mentre jo ja el tenia amb una altra companyia. Aquest fet m’ha tingut al telèfon multitud de cops amb el culpable de l’error. Tot i això, el novici mai no ha manifestat disculpa alguna, i molt menys, m’ha retornat els meus diners, 359 euros, que aquest primerenc professional errà al seu favor. Ans al contrari, he rebut frases com “tu no m’importes com a client” o encara pitjor, “és el teu problema”. He investigat i m’he trobat amb la prova més flagrant de la seva manca de professionalitat: ell, el novell, va heretar la cartera de clients del seu pare, i aquest de l’avi, per tant res de malentès entre generacions. En català ben clar es sentencia: l’avi aixeca l’empresa, el fill la manté i el net se la poleix. Per tant, vigili amb les noves generacions i amb La Estrella Seguros, potser acabi estrellat per culpa de gestors mancats d’educació i escrúpols.

¿AULAS DIGITALES EN LA ESCUELA?

El aula digital con un portátil por alumno ha sido publicitada como la gran y moderna solución al problema educativo, pero por desgracia el adjetivo moderno, que a muchos convence, esconde algo muy perverso, la estafa. Moderno no implica necesariamente mejor, sino alterar lo que ya funcionaba. Éste resulta el caso del aula tradicional que ahora unos quieren que de repente pase a digital cien por cien. Que tal un poco paciencia y pruebas piloto. Pues no, sin tiempo de reflexión, ahora se ha decretado, casi impuesto por un gobierno demócrata, que el aula digital esté en un par de meses. Sabemos que un proyecto similar fracasó en Suecia, sabemos que la red fallará muchos días en el aula, sabemos que los alumnos se conectarán a Internet sin hacer el trabajo de clase, sabemos mucho pero nuestra atención ya ha sido desviada del problema real, nuestro flagrante fracaso escolar nacional, un problema que no solucionará un ordenador por alumno. Ostentamos el doble de fracaso escolar que la media europea, el doble. Un treinta por ciento de nuestros escolares no alcanzan la enseñanza secundaria obligatoria, treinta de cada cien. Cabe añadir aquí que más del noventa por ciento de los alumnos que fracasan pertenecen a familias, la mayoría con ordenadores, que no dedican el tiempo necesario en la educación de los mismos, no a escuelas sin aulas digitales. Lo más grave de todo ello será la inversión que se prevé tanto familiar como pública durante una época de crisis como la que vivimos. Quizá sea eso lo que se desea, inversiones, ¿pero a quién van a favorecer? A sus hijos no, se lo aseguro.

MARAGALL DICTADOR

La Ley de Educación Catalana, LEC para abreviar, sin tener en cuenta la opinión de los docentes, ha sido impuesta sin más por Cataluña. Tras un máximo de cuatro huelgas escolares en contra de ella, el Gobierno socialista catalán la da por buena queje quien se queje. Lo paradójico, y vergonzoso a la vez, fue saber que su propio partido socialista, y des de España, decretó no redactar más leyes educativas antes de la redacción de la LEC. En diciembre de 2007 el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, afirmó no querer más leyes educativas porque lo que necesitaba a nivel escolar España era estabilidad. Pero tales voces fueron desoídas en Cataluña por el conseller de educación, Ernest Maragall. Él, demócrata supuesto, es quien está imponiendo su LEC en contra de la mayoría de voces docentes. Resulta obvio que su mandato terminará en breve, en las próximas elecciones, y por ello le urge colgarse la medalla de su ley educativa. Lo zafio es que la LEC de Maragall ha enfrentado Gobierno y sindicatos en una guerra en donde lo importante, el acuciante fracaso escolar, ha quedado totalmente relegado. Denigrante fue también averiguar que no hacía falta redactar una nueva ley de educación catalana. El 90 % de sus decretos son plagios de leyes socialistas anteriores, y el 10% restante, leves cambios, que no mejoras, del sistema educativo. Cambiar es fácil, mejorar el reto. Por tanto la LEC ha conllevado una disputa innecesaria entre Gobierno y sindicatos, todo por culpa de la obstinación de un político, Ernest Maragall, alguien que jamás ha impartido clases en un aula. Él es un economista hermano del anterior president de la Generalitat, el tete en el argot educativo.

MÉS POL·LUCIÓ a 80 Km/h

Sóc professor de CTMA i porto molt temps explicant als meus alumnes que anar a 80 per les rodalies de Barcelona no farà disminuir la pol·lució. Fent càlculs a l’aula hem vist dues coses. La primera que molts automòbils, per mantenir els 80 km/h, redueixen la marxa mantenint les mateixes revolucions en el motor que contaminen igual que anar a 100 km/h. Segona, si es va a 80 i no a 100, s’està un 20 % més de temps per la via amb la conseqüent contaminació. Això mateix es va publicar en diferents articles de premsa pel juny del 2009 rebent respostes contràries acusant-nos que no en teníem ni idea de mobilitat ciutadana. Tot i això, el mateix equip Saura va reconèixer que si bé la mesura no feia disminuir la contaminació, si feia reduir els accidents, però la realitat fou, i aquí segons el RACC, que davant de la crisi la gent ha agafat el cotxe un 30 % menys. És a dir, menys cotxes per la via, menys accidents. Ara s’han publicat les dades de pol·lució, i malgrat tot aquest 30 % menys d’automòbils, la contaminació no ha disminuït, sinó que ha augmentat. No els sembla tot plegat una estafa al votant? Una manipulació desinformativa? Demostrat que anar a 80 km/h ha fet augmentar la pol·lució, l’equip Saura pot fer dues coses. La primera reconèixer l’error i retornar tots els imports de les multes recaptades per l’empresa privada que gestiona els ràdars escurabutxaques. O la segona, i més probable, negar l’equivocació i donar excuses puerils com alguns alumnes meus fan a l’aula. Tot i que hi ha una tercera opció més perversa encara, callar com han fet. Jo sols li aconsello que s’aturi a mirar un ràdar i veurà que cada minut un flash escurabutxaques il·lumina una autopista a l’infern.

CATALUNYA L'ÚLTIMA COLÒNIA D'ESPANYA

Castella fou gran i extensa, "un Imperio donde no se ponía el sol". Les colònies donaven grans beneficis a l'Estat castellà sense aquestes rebre gran cosa a canvi. L'Espanya castellana d'aquells temps va expoliar les seves colònies, unes regions que actualment són països del Tercer Món. Tot i això, totes se li varen independitzar, bé, totes no. Catalunya segueix tenint un balanç fiscal en benefici de Castella i els seus feus en detriment de la "colònia" catalana. Si els catalans som una comunitat que donem més del que rebem, com s'entén que posin tantes pegues a fer cumplir el nou Estatut? I evito parlar de pàtria per estalviar-me acusacions de nacionalista, estic parlant de justícia que els altres nacionalistes, els espanyols, no volen atorgar als catalans. N'estic fart que diguin que sóc un separatista pel fet de demanar el que em pertoca. Pago uns impostos a l'Estat espanyol, i si aquest vol que cregui en la seva bandera, haurá de fer alguna cosa més que "negociar" a la baixa un dret que tinc com ciutadà, un balanç fiscal just. En altra cas estant adobant la terra d'un catalanisme antiespanyolista, o potser és això el que pretenen? Ja veig que Catalunya sols li resta una opció, acabar sent l'última colònia d'Espanya.

TURURUT a l’ESTATUT

Els catalans volem l’estatut però l’altre Estat diu que tururut. Però no sols el govern del país veí no defensa el que el seu líder, José Luís Rodríguez Zapatero, va prometre que recolzaria, el nostre amputat Estatut, també alguns partits aborígens catalans aplaudeixen l’imminent podada que ens farà el TC espanyolista, pensis en el PPC, Ciutadans o la falta de pit i collons del PSC en aquests quatre anys de despropòsits. Cal sumar al llast anterior els partits majoritaris de la nació veïna, PP i PSOE, que sota grans eufemismes esdevenen cares d’una mateixa moneda, el centralisme espanyolista. Ells estan satisfets amb una Catalunya casada a la força amb l’Estat espanyol, un matrimoni on poc ens estimen PP i PSOE als catalans. Arribats a aquest punt, i si tant no ens volen als catalans, tot esdevé molt fàcil, que Espanya s’independitzi de Catalunya, o potser el lligam pel qual ens volen són els nostres impostos? Potser, i si el divorci Catalunya Espanya s’assolís, alguns centralistes cantarien amb humilitat la tonada d’una cançó d’Amaral que descriu que li passa a Espanya sense els impostos catalans, “Sin ti no soy nada”. 

LEC, ¿LEY DE EDUCACIÓN?

La Conselleria d'Educació de la Generalitat de Catalunya, y según las 80 páginas del anteproyecto de la Llei d'Educació de Catalunya, LEC para abreviar, responsabilizó a los docentes del fracaso escolar vigente. Aunque era harto sabido que los alumnos suspendían más por el simple hecho que estudiaban menos que antes, la nueva ley declaraba que los docentes serían los evaluados con mayor rigor y severidad, que no los escolares. Parecía que cursar cinco años de universidad, realizar un periodo de prácticas pedagógicas y superar unas oposiciones no fueran evaluaciones suficientes para ejercer de docente, ¿o acaso a los políticos se les exigía tanta formación para practicar su oficio? El propio conceller Maragall era economista, aún y así capitaneaba el Departament d’Educació que parió la LEC. ¿No hubiera sido mejor otro individuo con amplia experiencia en las aulas de escolares y mayor sensibilidad con el asunto educativo? Y en cualquier caso, ¿quién le evaluó a él?