DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

miércoles, 16 de febrero de 2011

ATAPUERCA EN DUDAS

ATAPUERCA EN DUDAS
El asesor de Adolf Hitler, J.P.Goebbles, decía que lo bueno de una mentira es que repetida mil veces acaba por ser verdad. En todos los libros de texto escolares consta un Homo antecessor hallado en Atapuerca como antepasado nuestro, en otros se afirma que en este yacimiento sucedió el primer ritual funerario hace la friolera edad de 300.000 años. Recientemente la publicación científica Batalleria del Museo Geológico del Seminario Conciliar de Barcelona ha presentado dos artículos en donde se pone en duda la existencia de la especie Homo antecessor y de los ritos funerarios de Atapuerca. Si esta nueva hipótesis alternativa fuera cierta deberíamos preguntarnos qué ha llevado al equipo de Atapuerca a predicar sus teorías de forma tan tajante, ¿no será que para obtener subvenciones para excavaciones, o el mismísimo premio Príncipe de Asturias, no basta con trabajar duro en investigación? ¿No será que se hace necesario salir en la prensa con noticias sensacionalistas para obtener del gobierno unos fondos? Hacer de  Quijote por España quizás sea comprensible, pero entre la comunidad científica internacional bien pudiera mancillar la reputación del resto de los investigadores españoles (para más información leer en este blog "WERE THERE RITUAL BURIALS IN THE SIMA DE LOS HUESOS OUTCROP? (Atapuerca Range, Burgos, Spain)" o ir a yoescribo.com, DAVID RABADÀ: ATAPUERCA, MENTIRAS Y FÓSILES).

miércoles, 2 de febrero de 2011

SAURA I ELS 80 KM HORA


Sóc professor de CTMA i porto molt temps explicant als meus alumnes que anar a 80 per les rodalies de Barcelona no farà disminuir la pol·lució. Fent càlculs a l’aula hem vist dues coses. La primera que molts automòbils, per mantenir els 80 km/h, redueixen la marxa mantenint les mateixes revolucions en el motor que contaminen igual que anar a 100 km/h. Segona, si es va a 80 i no a 100, s’està un 20 % més de temps per la via amb la conseqüent contaminació. Això mateix es va publicar en diferents articles de premsa pel juny del 2009 rebent respostes contràries acusant-nos que no en teníem ni idea de mobilitat ciutadana. Tot i això, el mateix equip Saura va reconèixer que si bé la mesura no feia disminuir la contaminació, si feia reduir els accidents, però la realitat fou, i aquí segons el RACC, que davant de la crisi la gent ha agafat el cotxe un 30 % menys. És a dir, menys cotxes per la via, menys accidents. A més en època Saura ja es van publicar les dades de pol·lució, i malgrat tot aquest 30 % menys d’automòbils, la contaminació no va disminuir sinó que va augmentar. No els sembla tot plegat una estafa al votant? Una manipulació desinformativa? Demostrat que anar a 80 km/h ha fet augmentar la pol·lució, l’equip Saura pot fer dues coses. La primera reconèixer l’error i retornar tots els imports de les multes recaptades per l’empresa privada que gestiona els ràdars escurabutxaques. O la segona, i més probable, negar l’equivocació i donar excuses puerils com alguns alumnes meus fan a l’aula. Tot i que hi ha una tercera opció més perversa encara, callar com han fet. Jo sols li aconsello que s’aturi a mirar un ràdar i veurà que cada minut un flash escurabutxaques il·lumina una autopista a l’infern.

lunes, 24 de enero de 2011

DELLOROS (un conte curt entre un home i un lloro)

Sovint penso en raons per no suïcidar-me, la principal, que no fora just per als meus propers, els qui suposadament m’estimen. Familiars, amics i germanastres potser patirien uns dies per la meva defunció, però avui, ves que hi farem, em sento egoista, i què caram, un dia és un dia. Amb els peus descalços he deixat darrere meu les sabatilles que fa uns moments portava a retaló. Ara, davant la barana del balcó, i agafat a aquesta amb les mans, trec pit per saltar a l’infinit. Per covardia meva, m’adono de la perspectiva cònica de la caiguda, una perspectiva que em fa aferrar més als barrots. Intento fugir de l’alçada i miro i remiro el primer pla, les meves ungles, oblidant el segon pla, un precipici com a fons. Ara que m’adono, potser m’hauria d’haver tallat les peülles, la veritat, mai n’he tingut costum, i així estan, llargues i tintades. Guaito més enllà d’aquestes i prenc altre cop consciència del salt. Amb tot el cos projectat a l’esvoranc, no són pocs els instants que les cames em fan figa, no miris avall, mira amunt, i és que l’altura imposa paüra. Més de set plantes em separen del destí que la gravetat em durà, una bona esclafada al terra. Curiosa aquesta, la gravetat, sense tocar-me, fa força sobre mi, com si fos un comandament a distància, però no tinc temps per entretenir-me en assumptes de física, ja us ho fareu, clar que amb aquesta, amb la física, podria calcular la velocitat a la qual m’amorraré al pati interior del bloc. Potser no ha estat una bona idea aquest espectacle, ja són uns quants els veïns que m’observen i m’assenyalen, cada cop són més. Millor fer-se enrera i que la família no pateixi les conseqüències de la meva caiguda. Podria desdir-me del suïcidi i matar primer als meus propers. Aleshores sí que podria treure’m la vida tranquil·lament, ells ja no patirien per la meva mort. Ves quines bestieses em fa dir la por a l’alçada, au va, llença’t d’una vegada. He de fer-ho fàcil, va pensa, pensa, pausa llarga, no m’estic dient res, més pausa, miro el penya-segat, ja està, ja ho tinc. Tancaré els ulls, contaré a tres i obriré les mans, ella, el comandament a distància, farà la resta, a veure que se sent als seus braços, a veure que se sent al caure. Un, dos... Ai! Quin ensurt! Què collons ha estat aquesta fiblada a l’esquena? I jo, què faig altre cop aferrat ridículament a la barana? Miro al meu voltant per saber de la causa del cop rebut a la carcanada. A la meva esquerra, damunt del ferro on m’agafo, ell m’està mirant, un petit lloro verd dels que s’han aclimatat a Barcelona. M’observa descaradament, com dient-me, ruc, què estàs fent, al contrari de molts veïns curiosos que semblen anhelar la meva caiguda, algú està pensant penjar-la al Facebook.
Ara m’adono, al seu bec hi descobreixo part de la camisa blanca que m’ha estripat. Bocabadat, no entenc res, però la idea del suïcidi s’ha dissipat per art de màgia, per un cop de bec. Me’n anava de lloros, i un lloro m’ha distret, ves quins jocs lingüístics es trenen durant la vida. Tant se val, aquesta fou la forma com vaig encetar l’amistat amb qui anomenaria DELLOROS, una espècie de papagai verd que en breu vaig integrar a la meva vida. Agraït de la seva salvació, vaig acomodar en Delloros al meu pis amb tota mena d’atencions incloent plat a taula, espai lúdic i aixopluc per sempre més. En cap gàbia el tingué, ans al contrari, amb plena llibertat, i amb algunes tifarades seves sobre els mobles, el vaig deixar que bategués ales per la llar, fins i tot el balcó romania sempre obert per si volia fer un vol. En Delloros sempre tornava. Quan jo arribava de treballar, em venia sempre a rebre. Saltant-me damunt de l’ombro, em picava suaument l’orella com si em volgués dir quelcom, com qui xiuxiueja a un amant. Que content que se’l veia. Sovint, i per mostrar-me aquella alegria, es posava damunt de la barana que ens va fer conèixer, i oscil·lant com un pèndol, feia anades i vingudes laterals xisclant algun que altre xeric. Que graciós que era el pobre, que enganyat que el vaig tenir.
Passaren els mesos, i en Delloros s’anà transmutant en una companyia cada cop més domèstica, més casolana. Les volades fora de casa anaren minvant fins desaparèixer totalment, els crits salvatges per fer-se notar davant altres ocells s’apagaren, i el sofà de casa meu s’omplí de plomes davant la gran afecció que en Delloros va adquirir amb mi, mirar plegats en dvd reportatges de El Hombre y la Tierra. Tant ens compenetràvem, que fins i tot va aprendre a posar el tap de la banyera i a obrir l’aixeta per preparar-me el bany. Això sí, ell sempre si mantenia allunyat, no sabia nedar. En fi, el meu estimat salvador s’havia fet part meva i ara depenia més que mai de mi i del meu afecte.
Per assumptes laborals un marxà fora uns dies. Vaig deixar-li menjar i beure en escreix, no patiria pas gana la bèstia. Quan vaig tornar a casa, molt estrany, no em va venir a rebre. El vaig buscar, cridar i seduir amb menjar fresc del paquet, però res de res. El balcó era tancat, per tant hauria escapat per altre indret. Preguntà als veïns i misteri, ningú en tenia notícia. Vaig donar un tomb pel parc a tocar de casa i vingueren molt coloms, pardals i lloros a picar de la bossa de menjar, però en Delloros no hi era. Amb la cua entre cames, i mai millor dit, me’n tornà cap a la meva cova. On caram s’havia amagat el meu especial salvador? Una ploma humida i mig enganxada al terra del bany em regalar la desgràcia. Boca avall, amb les ales obertes, en Delloros surava dins l’aigua de la banyera. Vaig romandre molta estona pensant en el sentit de tot allò, en el per què. Al final vaig comprendre. Ell mateix havia omplert la banyerola, ell mateix s’hi havia abocat. Quina paradoxa, qui em va salvar del meu salt mortal i no volador, ara s’havia ofegat per mai més no volar. El vaig enganyar, s’havia fet tant a mi que quan vaig marxar aquells dies, l’enyor se li feu extens, la por a la solitud geganta i la suposada vilania infinita. Com molts en aquest planeta, es va creure per sempre abandonat i traït quan pensà que realment podia confiar en algú. Per si altre cop és a mi a qui li venen ganes de suïcidar-se, en Delloros roman on ens vam conèixer, dissecat a la barana del meu balcó. Ara ni piula.

jueves, 20 de enero de 2011

OCEANS A MART?

OCEANS A MART?

(El Periódico, 6 de març de 2004, pàgina 9)

Fa uns anys, el Govern Clinton va afirmar que a Mart hi havia vida. Un meteorit trobat a l’Antàrtida donava crèdit a aquestes suposicions i amb això es van justificar milions de dòlars en visistes al planeta vermell. Les missions de la NASA van corroborar el que molts científics ja sabíem, que no hi ha vida a Mart, només un gran desert.Ara el Govern Bush declara que a Mart hi va haver oceans. Com a geòleg haig de dir als lectors que res del que han trobat demostra aquesta suposició.Les proves trobades poden ser conseqüència de simples activitats volcàniques. El que sí és cert és que totes dues notícies es van donar en període electoral per justificar mastodòntiques despeses a la NASA per part del Govern. Tant si hi ha vida a Mart com si no, qui controli els seus recursos durant el pròxim segle posseirà el títol de gran superpotència per molts anys.

 

“¿PAPA O MAMA?”


Ciertas declaraciones teológicas ponen la piel de gallina a más de una. En la sociedad del siglo XXI nos vanagloriamos, quizás, de la intención de igualdad entre mujeres y varones, pero en la Iglesia tal paridad todavía no se ha planteado. Argumentan los devotos que si Cristo escogió a doce discípulos sin mujeres en su sino, fue por razones obvias, a saber cuales. Por dicha causa, y si Jesucristo lo quiso así, la mujer fue apartada hasta hoy día del seminario y a su vez del papado. La verdad es que quienes argumentan tal razón no tienen en cuenta el contexto histórico en que el rabí Jesús predicó su ideología: un mundo clasista y sobretodo machista. No lo pudo hacer de otra forma, él también era humano en sus circunstancias. Téngase en cuenta que en todos Los Evangelios jamás se llamó a si mismo ni Dios ni hijo de este, era de carne y hueso como nosotros, era de nuestra especie. Dicho esto, y si Jesús predicó la igualdad de derechos entre los humanos, hombres o mujeres, y tuvo discípulas femeninas, María Magdalena entre otras, ¿qué ocurre con la ley sálica vaticana? ¿Acaso dos mil años de historia no han bastado para evolucionar? ¿Tanto les cuesta imaginar una mujer Papa? ¿Una Mama? Y en tal caso ¿De qué tienen miedo ante una hembra? ¿A perder su celibato? Parece obvio que de Papa a Mama hay para toda una eternidad.

ESO: SOLUCIÓ ALS COFLICTES


El major nombre de conflictes dins de l’aula es dona a partir dels catorze anys. És en aquesta edat on els escolars que ja no desitgen romandre en el centre, abandonen els estudis i es dediquen a perjudicar a la majoria. Insults, amenaces o simples sornes inunden l’aula impedint que mestre i aprenents puguin fer la seva feina. L’administració proposa que els docents vagin a fer cursets sobre conflictivitat, però això no elimina el causant del problema, l’anòmal, ni la seva angoixa, l’aula. Doncs, què fer? Molt senzill, qui no vulgui aprendre que ajudi a la societat. És aquesta, nosaltres, qui li està pagant una escola que ell no vol aprofitar. Obligat fins els setze a romandre dins el centre, perjudica a la majoria amb el seu egoisme. En tal cas, una prestació social resoldria tot això sense violar la llei dels setze com edat mínima laboral. Viure en societat comporta saber donar per rebre. Si parlem de direccionar aquesta minoria conflictiva per tal que siguin aptes per a la humanitat, la prestació social seria formadora, la prestació social permetria que dins les aules es puguéssin impartir classes per a la majoria que així ho desitgi.  Algú pren nota?

¿ALERTA VIRUS?


Todo el país en alerta máxima por el virus aviar y yo en la perplejidad. Hace que llevo viajando por el Tercer Mundo más de quince años y por ello debo pasar por vacunación cada año. Pues, y como acontecece, esto me propuse ejecutar. Llamé primero al servicio pertinente, no fuera estuvieran colapsados los servicios de la Unitat de Malalties Tropicals i Salut Internacional. Una voz electrónica me avisó del colapso de sus redes telefónicas. Pensé en lo grave del asunto y probé con otro teléfono, ¿respuesta? Lo mismo. En fin, me personé ante la entidad pertinente y nadia había, ningún aquejado, sólo tres funcionarios que me persuadieron de mi insistencia con un, vuelva usted mañana. Ya en casa escribí esta carta con la preocupación palpitando entre mis neuronas, ¿y si no fuera verdad lo de la gripe aviar? ¿Y si sólo fuera una cortina de humo en beneficio de las multinacionales farmacéuticas? Ahora ya no concilio el sueño. Si la gripe aviar se acerca, en los centros de vacunación para viajeros más parece una película de George Lucas que una realidad.