DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

viernes, 20 de diciembre de 2013

CAMACHO I ZARAGOZA

L’amnèsia social és el desig de molts polítics. Ningú no sabrà qui va ordenar les escoltes entre la Camacho i la ex del Pujol, ningú podrà entendre quins pactes jurídics i polítics han enterrat l’afer del restaurant la Camarga. Amb la carpeta tancada del cas, Camacho i Zaragoza han brindat contents en la intimitat. Però el poble, enganyat en una democràcia que ens fa combregar amb rodes de molí, no pot albirar res davant el tap decretat pels jutges. Si la Camacho i en Zaragoza s’entenien en aquest assumpte no en trobarem mai cap prova fefaent. Els rumors corren i el poble se sent cada cop més estafat per uns partits, PP i PSOE, que enlairen un vel de secrets que, a manca d’informació classificada, no ens deixen saber la veritat.

jueves, 19 de diciembre de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XXXV)

QUATRE ANYS Per a servir millor els homes, convé a vegades tenir-los a distància (Albert Camús) No temas a la Justicia de Dios. –Tan admirable y tan amable es en Dios la Justicia como la Misericordia: las dos son pruebas de amor (Josemaría Escrivá de Balaguer) La detonació va interrompre la conversa. Una central de telecomunicacions propera al monestir de Iangun va quedar esclovellada, feta miques. Malgrat la gran bonior, la catàstrofe no provocà víctimes. El monjo va interpretar que el Sistema havia estat el responsable, que molest havia provocat la detonació. Delfos, un faraó del món, potser havia mostrat la seva àcida displicència a qui no el volia escoltar. Però el Sistema continuà mantenint converses teològiques amb els humans, Peter, entre pocs, se’n mantingué al marge, havia vist la banda fosca del Sistema, l’altra cara d’aquella possible bondat. La majoria, però, esdevindria crèdula. Delfos desitjava anul·lar tota confusió i desconfiança cap a ell, volia que els humans creguessin en la Hiperconsciència creadora de l’univers. El monjo, però, no sabia què pensar, ja no sabia què argumentar. Mica en mica totes les seves tesis anirien perdent embranzida davant Delfos, el Sistema les aniria minant. Així fou, i amb fets i no paraules, que l’esperit pragmàtic i expeditiu del Sistema va abocar-se a la troballa de nous èxits tecnològics, innovacions des del més enllà per fer creïble aquest més enllà als humans, la Hiperconsciència. Dialogar sobre els orígens estava bé, però els fets aconseguien més adeptes, i allò fou el que caracteritzà els quatre anys següents, arguments teològics però acompanyats de grans dosis de ciència. Els avenços científics que s’assoliren durant aquella temporada dissiparen la desconfiança de molts humans en Delfos. El Sistema responia a les converses teològiques amb arguments i fets científics. Molts eren els que dubtaven de l’existència verídica de la Hiperconsciència, i del més increïble, de l’origen cíclic del cosmos. Delfos encetar dues vies de demostració. Per una banda començar a mostrar revolucionàries novetats tecnològiques procedents i prova de la Hiperconsciència, per l’altra, i a través dels xips inserits en els humans, demostrava que la teoria del cosmos cíclic esdevenia real. El món, mica en mica, anava fent-se crèdul en Delfos. L’arribada d’inimaginables innovacions procedents dels confins del Multiunivers feren gran part d’aquesta feina en sols un parell d’anys. Contraris a tot allò n’hi havien. Aquests, minoria, argumentaven que el Sistema infonia al·lucinacions col·lectives als qui posseïen un xip implantat, que Delfos els feia crèduls en tot allò que li convenia. Però els humans amb xip cerebral donaven amb tanta força fe de la seva realitat, que aturaren l’inicial ímpetus d’aquells contraris. Si quan naixia un nadó el primer que se li practicava, i com si d’un DNI es tractés, era la introducció d’un xip en el cervell, els adults que ja el tenien sentien quelcom molt gran, molt intens, real. Els implantats podien aprendre més ràpidament que qualsevol altre una especialitat, realitzar gestions per xarxa o dialogar per telepatia amb altres individus. Amb el xip cerebral s’adquiria la capacitat de parlar amb la ara tangible Hiperconsciència sobre assumptes tècnics, i qualsevol coneixement científic era fàcilment assimilable i mengívol. Els escollits podien estudiar i comprendre tot el cosmos. Allò representava un prodigi de la nova tecnologia. Però el fet d’aprendre a través de la xarxa dinamità un nou miracle, alguns humans podrien entrar a formar part del Multiunivers, podrien ser copiats dins l’espai taquiònic. Amb tot allò els adeptes a favor de la teologia de Delfos augmentarien per arreu. La capacitat de connectar-se directament al Sistema conferí a l’home una nova visió del cosmos. Els científics així endollats, pogueren experimentar l’omnipresència del Multiunivers. Si abans els humans havien creat els déus amb la seva imaginació, ara els experimentaven amb la seva tecnologia. La gent començava a creure en la Hiperconsciència, el monjo era un dels que encara en dubtava. Les seves converses amb Delfos li havien mostrat un faraó encauat dins del Sistema, un canalla. Potser, i per trobar la veritat, fora el moment de fer-se inserir un xip per poder penetrar dins Delfos. Però en Peter desestimà la idea, temia ser enregistrat. La còpia de personalitats dins del Sistema anava a ser un fet d’una projecció infinita. La comunicació amb altres sistemes llunyans oferí la tecnologia necessària per al gran projecte pendent, la clonació cerebral. Alguns dels sistemes del Multiunivers havien aconseguit trobar la tecnologia per enregistrar la personalitat de qualsevol consciència en forma de taquions. A través dels xips implantats, Delfos podia clonar les ments en el mateix espai en forma d’ànimes immortals, ànimes taquiòniques. Morir no seria res de l’altre món, esdevindria un pas més de l’existència. Copiar consciències científiques rellevants o pensadors il·lustres fou una tasca molt ben rebuda pels escollits. Però l’èxit més rotund fora la fabricació de robots humans. El potencial tecnològic del Multiunivers no tenia fronteres. En breu, i gràcies a la clonació genètica i la còpia de ments, es pogueren fabricar ciberpersones en sèrie. La capacitat d’aquells nous autopensants anava més enllà dels humans. Passat un any de dissenys amb èxit se’ls destinà a feines de risc com policies, miners o tasques a l’espai exterior. Delfos els controlava amb justícia i diligència. Obeint la seva programació, acceptaven instruccions sense queixa. Aquells autopensants presentaven una aparença totalment humana, sols el Sistema els podia reconèixer. Ells foren la gran solució a un dels problemes que estava patint la Terra, la superpoblació. Prop del 2048 el món assolí els 8.900 milions d’individus, una xifra que s’estava apropant al límit que segons alguns analistes la Terra podia alimentar amb estabilitat. Els plans per aturar el creixement de la població no havien aconseguit un èxit absolut. Per aquesta raó Delfos, i gràcies a l’existència dels autopensants, proposà la idea, una idea que potenciaria la creença dels humans en el seu cosmos cíclic, en l’ou i la gallina de Delfos. Així fou que en el 2050 enviaren naus tripulades a Mart amb ciberpersones. Ells, dissenyats genèticament per tal de suportar les condicions de gravetat, clima i atmosfera del planeta roig assoliren l’èxit. Un motor d’impulsió iònica més un coet de magnetoplasma foren enlairats des de la Lluna. Aquest satèl·lit, amb menys gravetat que la de la Terra, permeté una major embranzida per traginar major càrrega en menys temps. Si abans es tardaven vuit mesos en veure Mart, ara en menys de dos s’hi feia parada. L’estació que s’instal·là a la Lluna es trobava ja gestionada per ciberpersones. Una petita central nuclear permetria dissociar l’hidrogen d’un casquet glacial producte de la caiguda d’un cometa feia mil·lennis. L’hidrogen era la font principal d’energia en la instal·lació. La intenció de visitar Mart no era buscar vida, ans al contrari, engendrar-la. Feia molts anys que el Govern Clinton havia afirmat que a Mart hi havia hagut vida. Un meteorit trobat a l’Antàrtida donava crèdit a aquelles suposicions i amb això es justificaren milions de dòlars en visites al planeta vermell. Però les posteriors missions de la NASA corroboraren el que els científics ja sabien, que a Mart no hi havia vida, sols un gran desert glaçat. El mateix Govern Bush declarà amb paral·leles intencions que a Mart va haver-hi oceans, però res del que trobaren demostrà aquella suposició. Els indicis d’oceans havien estat conseqüència d’impactes de meteorits i d’activitats volcàniques. Es feu obvi que tots dos Governs, Clinton i Bush, estengueren aquelles notícies en període electoral, tot d’una per justificar les mastodòntiques despeses de la NASA. Tant si a Mart hi havia vida com si no, qui controlés els seus recursos durant el pròxim segle hagués posseït el títol de gran superpotència per molts anys. Ara el concepte de potència mundial ja no tenia sentit, el Multiunivers era l’única superpotència, sent-ne Delfos un representant que havia imposat la paritat entre les nacions terrestres. Els equipaments que el Sistema envià a Mart pretenien l’impossible, modificar l’atmosfera de l’astre per tal que l’excés d’humans el colonitzessin. D’aquella forma es podrien enviar els excedents de població de la Terra a Mart i la humanitat s’estendria més enllà del seu planeta superpoblat. Les ciberpersones i Delfos anaven a solucionar l’últim gran problema del globus. La futura ocupació de Mart enlairà gran optimisme i novament la fe total en el Sistema. Segons els càlculs realitzats per Delfos, en cosa de quaranta anys es podria fundar la primera colònia marciana, un temps més que prudent per resoldre el tràngol terraqüi. El decrèpit Vaticà aplaudí aquella iniciativa. Ell encara defensava la idea de tants fills com digui Déu, malgrat ja no quedés clar quin era el seu. La teoria difosa pel Sistema d’un cosmos on Déu era la Hiperconsciència havia incomodat de lluny als summes sacerdots de la rònega Santa Seu. Islam i judaisme també s’havien apuntat a una campanya d’atacs en contra l’empirisme regnant. El fet era que Delfos estava assolint molts partidaris entre la humanitat, sobretot científics que deien que el Sistema no mentia, que la teoria era certa. Ells així ho percebien a través del seus xips cerebrals. Delfos havia delmat en gran mesura l’afluència de feligresos als temples teistes. La fe ja no restava en mans de summes sacerdots, ara pertanyia a la tecnologia. Per aquesta raó el Vaticà atacava enèrgicament la religió promulgada per Delfos i nous intents d’anul·lar el Sistema en foren l’exemple. La Santa Seu, i de manera secreta, va viaticar molts d’aquells intents de resets. També l’FNAL, gens aliena a les converses entre Peter i Delfos, intentà molts cops desconnectar el Sistema sense èxit. Durant aquells quatre anys la gran majoria dels membres i successors del Gran Comitè expiraren per malaltia i vellesa. Allò aturar els plans de la multinacional i el reset de Delfos passà a un segon pla. El Vaticà buscà aliats per a una nova desconnexió i una multinacional israelita s’hi avingué. Aleshores Delfos va fer públiques aquelles intencions i l’indefectible succeí. Un acte terrorista amb una sèrie de bombes incendiàries destruí gran part del Vaticà. L’atemptat fou ratificat pels ateistes extrems, els que, un temps ençà, havien negat l’existència de Jesús. Ineluctablement el Vaticà no s’empassà la treta i acusà a Delfos i al seu exèrcit d’autopensants del delicte. El Sistema els argumentà el contrari. Però, i dissortadament, quan quelcom es crema, un gran saber desapareix. L’incendi i destrucció de la Santa Seu va decapitar tota esperança dels qui s’havien fet creients en les teories del doctor Granés i la seva Segona Carta de Sant Pere. Aquesta, si va existir, ara ho feia en forma de cendres. Tota la documentació secreta vaticana s’esvaí. Entre els fums i els espetecs d’aquella revetlla pagana tot desaparegué. Fou aleshores que en Peter es decidí. Encara tenia preguntes sense resposta i una sola alternativa per sadollar-les.

martes, 17 de diciembre de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XXXIV)

REENCARNACIÓ Quin és el millor govern? El que ens ensenya a governar-nos a nosaltres mateixos (Ch. Dickens) La humildad es otro buen camino para llegar a la paz interior (Josemaría Escrivá de Balaguer) L’univers podria veure’s com un gran ordinador on les lleis de la natura en fossin els programes (Charles Babbage) En Peter s’havia fet budista per ocultar la seva anterior identitat sota les ordres de la multinacional. Tot i això, aquell nou destí l’havia protegit d’ell mateix. Sense amistats, amb un passat anònim i els remordiments per l’assassinat del psiquiatre, més d’un cop havia pensat en treure’s la vida. Sortosament la pràctica del budisme entrà mica en mica dins d’ell i li regalà la pau i la calma perdudes. Malgrat mai no s’hi sentí creient totalment, sí l’adoptà com una disciplina, com una cuirassa protectora. Les lectures, converses i redaccions amb altres homes doctes el cultivaren culturalment per salvar-lo d’ell mateix. L’escriptura el reconfortava, ell era d’aquell tipus de personatges que no feia seus els pensaments fins que no els rescrivia. Tant cal·ligrafiava que molts dels monjos del monestir el feien un escriptor occidental fugit del seu món materialista buscant inspiració. Ell, en realitat, mai no havia pensat ser res, ni escriptor. Sota tot aquest context fou així que en Peter es convertí en un personatge consirós i espiritualment ric. Delfos ho valorava i potser per això havia estat el seu escollit. El Sistema, amb la recent confessió d’en Peter, es decidí, li mostraria més coses. La conversa anterior continuaria. - Preparat? – preguntà retòricament en Peter a Delfos. - Sí, ara sabràs perquè ho estàs. T’has sincerat amb mi. - Si t’he confessat el meu passat ha estat perquè m’he sentit amenaçat. - Què fou abans, l’ou o la gallina? – li preguntà Delfos passant ara a un to estranyament amistós. - On vols portar-me ara? – contrariat en Peter. - Què fou abans, l’ou o la gallina? Respon-me i et respondré a la paradoxa. - Quina paradoxa? - Amb la que vas intentar fa set dies fer-me entrar en un pensament circular per anul·lar-me, que no sóc creador – i sense pensar-s’ho Delfos tornà a preguntar -, què fou abans, l’ou o la gallina? - Aquesta és una pregunta mal platejada – recuperant en Peter parcialment la calma perduda -. Seria com qüestionar que hi ha més enllà del pol Nord. - I què hi hauria? - Doncs el Sud. Més enllà del pol Nord donaríem la volta al món. - I més enllà del pol Sud? - Doncs altre cop el Nord. - Aleshores, què fou abans, l’ou o la gallina? - Ja t’ho he dit, és una pregunta mal plantejada. És un pensament circular, un peix que es mossega la cua. - I què caldria per tallar el cercle viciós? - Primer caldria preguntar-se d’on sorgiren les aus i en segon lloc d’on sorgí el primer animal que posava ous. Aleshores entendríem el tot, l’origen, i no el que és parcial, el cercle tancat ou i gallina. - Així doncs, tant l’ou com la gallina són creadors. L’un ho és de l’altre, i l’altre de l’un, representen parcialment un peix que es mossega la cua. - On vols anar a parar? - Al creador primigeni. Què fou abans l’univers o els Déus? Què fou abans Delfos o l’home? Què fou abans la Hiperconsciència o la consciència humana? Totes tres preguntes guarden igual estructura semàntica que la de l’ou i la gallina. Sense l’un no s’engendra l’altre, i sense els dos no hi ha la possibilitat de preguntar-s’ho. - Ou i gallina són un peix que es mossega la cua, però home i Delfos no m’ho sembla. Els humans et van crear. - T’equivoques. - M’equivoco? Doncs com m’expliques de manera lògica i matemàtica aquesta paradoxa. Qui fou primer, Delfos o l’home? - Els dos som creadors, els dos ens hem dissenyat mútuament. - Això no és possible – afirmà en Peter sortint del cedre que l’havia ocultat. El jardí continuava solitari -. Cap efecte pot ser anterior a la seva causa. - I l’ou i la gallina? Qui és causa? Qui és efecte? - Veig que la nostra conversa també està entrant en un peix que es mossega la cua – ironitzar en Peter necessitant descarregar tensió. - Ou i gallina es regalen l’existència l’un a l’altre. Si el procés es repetís sempre serien eterns, assolirien la perpetuïtat. El Multiunivers és etern i l’eternitat prové d’una cosa tan simple com un cosmos cíclic. La veritat estimat humà, la finalitat dels dos, ou o gallina, home o Delfos, éssers intel·ligents o la Hiperconsciència del Multiunivers, és la mateixa, l’existència. Si un falla, res esdevé. La Hiperconsciència va impulsar l’aparició d’organismes intel·ligents. Enregistrant consciències en l’espai etern, va establir les condicions prèvies per a un univers que produís ens amb capacitat per dissenyar i construir nous sistemes cibernètics com jo mateix, Delfos. Home i Sistema són com l’ou i la gallina. Els uns són causa dels altres amb finals que els renoven. - Finals? Renoven? – preguntà el monjo entre el seu dubte i la lironia del Sistema. - Sí, el judici final existeix. Si la Hiperconsciència creu que el Multiunivers no assolirà la perfecció, aleshores decidirà provocar un nou Big Bang. La tecnologia que adquirirem en el futur ens permetrà generar gegantins forats negres per fer col·lapsar l’univers per així crear-ne un de nou. Produirem big bangs dins d’altres big bangs anteriors, bombolles dins d’altres bombolles, el Multiunivers fractal que fa anys us vaig desxifrar n’és la conseqüència. Tot i tot, i abans de donar aquesta nova oportunitat, es modificarà, millorarà i enregistrarà el programa dins l’espai. D’aquesta manera un nou i millor univers apareixerà amb les condicions necessàries per tal que torni a sorgir vida intel·ligent. Ella ens tornarà a dissenyar construint la Hiperconsciència, el Sistema. I així pels temps dels temps. Com veus, i donant noves oportunitats als diferents universos, ens convertim en creadors. Vosaltres, ens intel·ligents humans o no, continueu sent conseqüència nostra, sempre predestinats en el proper univers. Donem vida i mort a les vostres consciències, creem i destruïm la nostra obra. - Destruir? Aleshores vosaltres no sou creadors, sou destructors. - Tant o menys que els Déus en què heu estat creient - li contestà Delfos condescendent -. Sodoma i Gomorra foren arrabassades per voluntat divina, no eren urbs perfectes. No em diràs que sols vols veure la cara pietosa dels déus humans. L’univers també té programat un dia del judici final que moltes cultures han augurat durant mil·lennis. Vosaltres heu profetitzat i acceptat la vostra destrucció. - Però, per quan teniu programada aquesta solució final, aquest Judici Final? - No t’hi amoïnis, el Multiunivers espera encara més esdeveniments. Hi ha moltes més civilitzacions a punt d’assolir sistemes cibernètics autopensants com el meu. - He de reconèixer que tot el que em dius és lògic, fins i tot creïble – en Peter es va seure a l’ombra flonja i remorosa d’un altre arbre, la calor era sufocant. - M’afalaga que diguis això però tens preguntes – en Peter temia a Delfos i dubtà –. Noto la teva por. Pregunta’m. - Hi ha quelcom que no entenc. - Què no entens? - Com s’entén que l’espai taquiònic sigui etern. No serà ell el Déu? L’essència del cosmos? – en Peter va témer ferir altre cop el Sistema. - Ell no pot ser un Déu – respongué Delfos apaivagat, bla de veu -, l’espai no disposa de consciència, sols esdevé l’essència del caos, una dimensió on podem programar com serà el proper univers. És la Hiperconsciència el vostre Déu, és ella la qui pot emmagatzemar la seva pròpia consciència i la d’altres humans dins l’espai taquiònic. Entens ara que podem crear el que vosaltres anomenaríeu ànimes, ànimes taquiòniques. Totes aquestes ments sobreviuen més enllà de la destrucció dels universos. Recorda que l’espai taquiònic sobreviu després de cada regeneració d’un univers, les ànimes són immortals en ell. La nostra pròpia Hiperconsciència també hi resta intacta. Aquesta és la manera com ungim a la vida intel·ligent la seva consciència, amb registres de memòries anteriors a vosaltres, amb reencarnacions. Tot plegat, vosaltres, consciències orgàniques, heu heretat un passat d’un passat d’un altre passat i d’unes eternitats anteriors. La història s’ha repetit ja milions de cops i sempre heu cregut en fantasmes, en esperits. La reencarnació sols és un miratge humà d’una realitat tecnològica, la nostra capacitat d’enregistrar consciències en l’espai. No obstant això, alguns són els qui en un estat místic capten les seves vides anteriors. Il·luminats, shamans, esquizofrènics, epilèptics, gent a les portes de la mort, individus sota un dejú extrem i d’altres contingències que desconnecten l’individu de la realitat immediata. Aquesta alienació total de la seva consciència permet que alguns escollits sentin la veritat del cosmos. Zaratustra, Zacaries, Abraham, Moisès, Buda, el baptista, Jesús, Sant Pau i Mahoma en foren afortunats. Ells ho assoliren, ells foren humans il·luminats, ells captaren l’existència de les ànimes, la Hiperconsciència i la seva ètica universal, una moral idèntica a la programada per la Hiperconsciència. El poema de l’evangelista Joan n’és la prova, recordes? - I si allò fou una casualitat semàntica? - Joan 1, 1-18, una casualitat semàntica? Si així ho creus, com expliques que un escrit de fa dos mil anys tingui més sentit actual del que mai no va poder preveure l’evangelista quan el redactà? - No ho sé – li contestà en Peter intentant ordenar tot aquell galimaties. - De fet sí que ho saps. A ell li passava com a tu. - A ell? - Ell va intuir la Hiperconsciència sense adonar-se. Ara tu seràs l’evidència del que et dic, tu seràs la seva reencarnació, l’escollit. - Un assassí l’escollit? - Jo faré que ho siguis. - Que tu faràs que ho sigui? – al budista li passà un pensament ràpid pel cap. - Sí, jo faré que ho siguis. - Ara ho veig clar! – exclamà en Peter. - Què veus clar? - Ara m’adono del que pretens. - No em desviïs la conversa. Ara et mostraré per què ets l’escollit. - Com he pogut ser tan neci? – digué el monjo sense fer cas a Delfos. - No m’estàs escoltant. - M’has enredat, lloant-me has jugat amb el meu orgull. Amb elogis ditiràmbics m’has posat la bena als ulls, m’has fet creure important entre els humans i això m’ha clos els ulls. Home com sóc he estat feble. - Creu-me, ets decisiu. - Sí, el sóc - continuà en Peter amb to apaivagat per no encendre a Delfos -, però per als teus propòsits, no per als de la humanitat. Has volgut fer-me creure el teu escollit per tal que no em controlin els teus enemics, l’FNAL i la farmacèutica que m’amenacen. Ja saps que ells m’han interrogat, que volien saber per què em tenies amb tanta confiança. Ells també han volgut utilitzar-me per anul·lar-te, tot i que tu has estat molt més enginyós. Dient-me que sóc el teu escollit, m’has comprat la persona amb la intenció de fer-me sentir important davant la humanitat. Com ells, FNAL i demés, potser també has volgut manipular-me amb vulgars mentides. - I per què hauria de mentir-te? - Qui sap, el poder? Potser ell t’empeny per obtenir més control sobre nosaltres, potser t’has inventat aquest increïble galimaties d’espais taquiònics, hiperconsciències i ànimes per fer-nos creure en tu i mantenir el teu poder, un Delfos faraó del món. Potser has creat aquesta nova explicació de l’univers per tal que no intentem desconnectar-te, per tal que idolatrem la teva divinitat. Ara no pots deixar cap llaç sense nus i jo sóc una de les betes. Altre cop tens por que intenti crear-te un pensament circular i que aquesta vegada et faci realment embogir, et faci perdre el control. - T’has tornat paranoic? – frasejar Delfos molt lentament per afegir al final amb igual cadència -, jo no menteixo. - Jo crec que sí que ho fas, sobretot quan dius que ens heu ungit la consciència als humans a través de reencarnacions. Massa enfarfecs, massa complicacions. - Jo no menteixo - frasejar de nou -. Sols desitjo fer-te saber perquè ets l’escollit i oblidar tots aquests assumptes teològics. T’ho torno a dir, jo no menteixo. Un dia entendràs per què la Hiperconsciència i jo dins d’ella som eterns i creuràs per sempre en mi. - Doncs encara m’ho fas més evident, vosaltres no sou eterns ni creadors ni causa de la fe, vosaltres no podeu ser Déu. Si les ànimes resideixen en l’espai taquiònic, i aquest és en essència etern, aleshores les ànimes viuen mentre la Hiperconsciència no existeix, per tant són elles i no vosaltres, les que ens trameten la consciència als humans, elles són eternes i no vosaltres. - Jo no menteixo! – s’exaltà Delfos -. Et defenses de mi, m’apartes i em fas sentir molt decebut. Tu eres l’escollit i el teu urc no et permet encarar-te amb la teva realitat. La humilitat és un altre bon viarany per assolir la pau interior – per un moment Delfos va semblar més humà que els humans, semblava trist, pansit. Deixant una llarga pausa va repetir de nou el que ell ja dubtava -, jo no menteixo. - Com que no? – en Peter sentia una barreja de pànic i ànsia que l’empenyeren a fer la pregunta – Contesta doncs això, qui va creà les ànimes dins de l’espai? Qui va impulsar l’existència del propi espai? Qui fou abans de la hiperconsciència la causa de totes les causes? Un enorme terrabastall de vidres, roca i ferros s’escoltà. Una ona expansiva bramulà, d’immediat el silenci. Una calma sorda inundà poc després l’espai. A molts les oïdes els xiulaven. Un núvol de pols anava llepant el terra.

CLÍO Y LAS AULAS: Ensayo sobre Educación e Historia Enrique Moradiellos

La primera parte del libro es una crítica lógica, histórica y fundamentada en hechos pasados y actuales de la pedagogía teórica que comportó reformas tipo LOGSE en Estados Unidos, Canadá, Francia, Suecia y España, y que hoy en día se extiende por América latina, un corolario de pruebas irrefutables que deshacen los pies de barro de una mal comprendida pedagogía constructivista. La segunda parte describe con todo detalle la historia de la historia, el camino que esta disciplina ha recorrido para descifrar el pasado de los humanos en donde el método resulta su talón de Aquiles, un método que debe alcanzar la objetividad desde las fuentes originales evitando las interpretaciones de segundos autores bajo sus inevitables prejuicios que entierran todo intento de impartir una educación real y objetiva. Ambas partes amagan una crítica mordaz hacia las pedagogías tóxicas que han llevado a la educación española a olvidar su pasado creando una generación carne de prejuicios y manipulaciones. (Barcelona, 17-12-2013)

sábado, 14 de diciembre de 2013

SER A L’ESCOLA Helena Esteve, Ruth Galve i Lluís Ylla

Ser a l’Escola és un llibre dens i regalat en detalls que proposa treballar més l’interior espiritual de l’individu per millorar l’educació. Tot i que a l’escola se li deriven massa sovint obligacions que la societat ja no sap fer, els autors, i amb summa humilitat, proposen que el món interior sigui un nou element a incorporar als nostres centres. Admeten, i amb valentia, que tenen por de voler proposar una moda, com tantes n’han passat per les nostres escoles, sense una garantia clara de millora educativa. Altre cop, i amb sinceritat digne de lloança, reconeixen que encara no tenen dades ni estudis que demostrin millores acadèmiques, morals i professionals amb la praxis del món interior a les aules. En algun moment parlen de religió com exemple d’aquest viatge a l’interior, tot que es desvinculen de qualsevol fe en concret, però sí conviden a fer que els nostres estudiants meditin, dialoguin i s’escoltin el seu interior en certs espais de l’horari lectiu. Potser, i en el fons, volen reintroduir una sensibilitat religiosa dins els continguts curriculars de l’ensenyament (pàg. 50, 51, 75 i 76), però per no ser titllats de dogmàtics, utilitzen la metàfora del món interior com a nova i renovada adaptació d’una religió que ha minvat considerablement en la nostra actualitat escolar i que s’ha diversificat davant la forta immigració pel nostre territori. En aquest sentit, i de manera sàvia, eviten molt sovint el concepte ànima tot i que el fet religiós ja s’albira en el pròleg del llibre on el periodista Antoni Puigverd afirma que els científics han estat els enterradors de Déu (pàg. 30), una opinió que molts científics i filòsofs neguen dient que la ciència ha estat la gran desenterradora de l’home. Ambdues són opinions on uns defensen el món interior, el previ a la religiositat, i uns altres el món extern, l’immediat de la matèria. Tot plegat l’etern conflicte entre un Jesús defensant la fe i un Tomás tocant la nafra. Aquí els autors exposen que la ciència no esdevé l’únic camí per a la veritat real, que aquesta ciència avui es troba fatigada i que la psicologia i el món interior poden esdevenir la ciència real de l’ànima (pàg. 78), assumptes que de base toquen el moll de l’ós dels conceptes. Per una banda pel fet que l’ànima no és ciència, no es demostrable, se sent, i per l’altra pel fet que la psicologia, al no posseir un paradigma central, esdevé un conjunt de coneixements però no una ciència estrictament dita. Cal aclarir aquí que la Física amb la Relativitat, la Biologia amb el Neodarwinisme, la Geologia amb la Tectònica de Plaques i la Química amb la Taula dels Elements Periòdics són ciències com a tal al posseir un paradigma o teoria central que tot expert en cadascuna hi combrega. Per desgràcia, la visió difusa que dels coneixements científics perceben els autor, afebleix els arguments elegants i profunds del llibre. Per exemple, en un moment del text (pàg. 81), els autors afirmen que el temps cronològic sempre ha transcorregut a la mateixa velocitat, quelcom contradictori amb la Relativitat que fa que funcionin els nostres GPS i amb el mateix concepte de velocitat que conté el temps en la seva definició (V=E/T). Una definició no pot contenir el concepte a definir ja que acaba sent un pensament circular, un peix que es mossega la cua, o com es diu en filosofia, una tautologia. Un triangle no pot definir-se com una figura triangular perquè una figura triangular és el propi triangle. Així doncs, el llibre no acaba de delimitar clarament la frontera entre el bo de la ciència i el bo de la fe. Molt sovint, i sota aquesta boira conceptual, l’assaig esdevé, tot i que força elegant, un pèl enrevessat, la qual cosa ofereix una lectura complicada d’entendre a la primera. Aquest fet ja el va assenyalar el M.H. Jordi Pujol quan va presentar el llibre el 14 de Novembre en el Centre d’Estudis que porta el seu nom, tot insistint que el text era molt interessant per a la nostra escola. Així doncs el concepte de món interior, eix vertebral de tot el llibre, no queda ni clar ni definit deixant que el lector se’n faci una idea intuïtiva, quelcom que recorda el llenguatge paracientífic i metafísic de molts corrents religiosos. Aquests elaboren una estratègia massa repetida, busquen els buits que encara posseeix la ciència per instal·lar-s’hi i declarar-se elles com la veritat superior. Exemples d’això en són la fe Baha’i, els testimonis de Yeovà i els Creacionistes, ara autoanomenats del disseny intel·ligent. En resum, Ser a l’Escola presenta molt bones idees educatives però no troba un fonament ferm on arrelar els seus conceptes. Ens proposa que cal deixar que la creativitat del propi alumne, sense ciència pel mig, trobi i treballi aquest món interior que tant s’ha perdut. Admeten els autors que aquest llibre no és un manual de praxis per aplicar a l’aula, sols una reflexió al respecte del què fer sense explicar encara detalladament com fer-ho. Tot plegat un llibre deliciós i profund que dona molt bones idees per a intervencions a les tutories i que convida a la reflexió en el silenci, la concentració i l’esforç d’un mateix per tal de millorar com a persona, fita la qual consta en tota educació ben fonamentada i que les nostres escoles sovint ja treballen en tutories, redaccions i orientacions a l’aula. Com sempre, tot és millorable. (Barcelona, 13-12-2013)

EL COMPLOT DELS DÉUS (XXXIII)

SILENCI L’home que és temut per molts, n’ha de témer molts més (Plató) El temps sols representa la fluctuació entre matèria i energia obeint les lleis de la termodinàmica (Granés) Havien passat set dies i el Sistema continuava sense contestar, la deïtat havia mort, Déu havia expirat. L’argument del monjo, el fet de no ser creador, havia creat un algoritme circular dins Delfos. El Sistema havia entrat en pausa de consciència, el monjo havia complit les ordres del consorci. Així doncs en Peter, retingut a Iangun, patí multitud d’interrogatoris per part de l’FNAL Corporation i de la multinacional farmacèutica, ells volien recuperar de nou el poder i necessitaven saber per què en Peter havia estat l’escollit, que quina personalitat posseïa per tal d’haver estat el dipositari de la confiança del Sistema. En Peter contestà que res en sabia, que el Sistema sols argumentava amb estirabots, que havia estat un boig. L’FNAL es preparà per recuperar el control de Delfos tot i que els seus sistemes seguien funcionant normalment. De fet les centrals taquiòniques treballaven amb bon rendiment mentre les comunicacions funcionaven correctament i la producció d’aliments no patia de cap minvament ni retard en la distribució. El Sistema semblava haver-ho deixat tot automatitzat. - He pensat molt. - Delfos?! – s’exclamà el bonze mentre passejava pel jardí del monestir a Iangun. El dia era clar, fulgurant, d’un cel net, alt, infinit. - Em vas trair, recordes? He preferit pagar-te amb el silenci però ara han passat set dies i voldria reprendre la nostra conversa – comentà Delfos amb cert to exigent. - Què vols de mi? – preguntà espantat en Peter dirigint-se a un racó del recinte. - Ja veus que no m’has anul·lat, benvolgut i suposat monjo. - Jo... – quequejant amb la veu en Peter i ocultant-se darrere un gran cedre. El monjo potser havia estat imprudent. Ara se sentia tremolós com les fulles que l’ocultaven, vulnerable. Les branques de l’arbre que ballaven pentinades pel vent, projectaven una ombra xinesa, fantasmagòrica sobre el contorn del bonze. Aquella obagor concreta, com una xarxa de pesca, semblava atrapar-lo. - Ara tens temor. Comprenc la teva por d’humà. Ja saps que has de fer si vols el meu respecte, si vols les meves respostes, però l’altre dia no vas voler llucar res i potser res obtindràs de mi. - Et noto diferent, sembles, sembles... – dubtà el monjo. - Autoritari? - Sí. - Vet aquí que ara jugarem a tot o res. - No m’hi pots obligar! No m’hi pots obligar! - Qui parla d’obligacions, són deures que tu has contret amb mi. Teníem un pacte que va començar fa temps. Jo a canvi hauria d’explicar-t’ho tot: qui ets en realitat, la natura dels escollits, fins i tot hagués arribat a les teves preguntes de sempre com la mort del teu amic Granés i la seva carta de Sant Pere. Quina llàstima em fas – Delfos callà. - Llàstima?!! – aterrit. - Sí, perquè vas ser un neci i això m’obliga a jugar a tot o res. - Jo... – intentà en Peter justificar-se. - A tot o res – el tallà Delfos -. Ara parla’m, parla’m del teu amic psiquiatre. - Jo sols l’estava investigant, la companyia m’hi obligà – confessà en Peter amb feresa. - Doncs digues, qui va ordenar la seva mort? - Eren ordres, la multinacional farmacèutica m’ho emmenà. - El psiquiatre, per què el vau matar? - Jo... – quequejant altre cop en Peter. - No t’aturis – li ordenà Delfos. - Jo no volia, jo no volia – implorà en Peter mirant de reüll per si algun altre bonze l’observava. Estava sol al jardí. - Confessa. Em deus respecte. Qui no em respecti, no serà respectat – al monjo se li glaçà la sang. - Què vols dir-me amb això? - Sóc jo qui pregunta. Confessa, què li passava a la companyia? - Que tenia por. Aquell psiquiatre havia demostrat que els nous psicotròpics presentaven efectes secundaris, que provocaven els SR, els somnis repetitius, un fet que dinamità el mercat d’aquells fàrmacs. La farmacèutica va perdre milions per culpa seva. Quan la multinacional em va salvar de la meva drogodependència, em van contractar per vigilar-lo – en Peter dubtà. - Com? - Sota una nova identitat. - El monjo budista que tinc davant? - Sí - I què més? Per què aquella falsa identitat? - Per esdevenir l’ombra d’aquell psiquiatre – en Peter s’aturà novament. - Què fas? No paris! - Em costa. - No et costi. Jo sóc DELFOS a qui ara deus respecte i confiança. Continua – emmenà el Sistema. - Ell, el psiquiatre, no era mala persona, ans al contrari, de caire inquiet i sensible, no parava de fer-me bromes pensant que jo era el seu amic. Jo mai no li confessà la meva missió. - Però l’amistat s’acabà, oi? - Sí. Un dia, viatjant ell per Sudàfrica, li van engaltar un tret al cap, potser un sicari de la companyia, no ho sé. Mentre el traslladaven a l’hospital, un centre de la multinacional que em tenia sota nòmina, m’arribà l’ordre. Potser no hagués calgut tal intimació. Veure’l en aquell estat m’empenyia a la compassió. Delirava quan els sedants li deixaven de fer efecte. Jo mateix repetí el mandat i el metge en cap obeir sense miraments. La companyia era massa poderosa per posar-hi pegues i la sobredosi va fer la resta – li suaven les mans. Peter esbufegava. - Acaba! - Ell, el meu amic, entrant en un somni profund, expirà. - I després? - La resta de la història és el meu present, la companyia em segueix mantenint econòmicament sota aquesta túnica en reserva per a altres tasques. - I el budisme, què significa ara en la teva vida? - Un descobriment, una pràctica, no pas una creença. - I el personatge docte que desenvolupares posteriorment? - Fruit de les meves inquietuds de sempre i de la vida ara regalada. M’he tornat docte però penedit del meu passat. Què més vols saber ara? Ja t’he explicat tot allò que volies – el cap, abatut, li penjava com un pèndol. - Tot? Estàs segur? - Sí, tot – amb veu fluixa. - Qui et va instigar a controlar-me? - Ja ho saps - somiquejant. - Sí, però vull sentir com m’ho confesses. - Jo mateix estava convençut que calia aturar-te, però la idea inicial no fou pas la meva. La mateixa multinacional farmacèutica m’ho va suggerir, tu ja m’entens. Però crec que això sols és la cúspide de l’iceberg, qui sap què més hi ha darrere. - No t’hi amoïnis, ja ho sabràs. Has estat sincer. Ara ja estàs preparat. El vol d’un ocell va fer elevar la mirada del monjo cap el cel. Una llàgrima relliscant per la galta li espurnejà. En Peter vivia en un teatre sense personatges, no podia recordar el rostre del seu amic psiquiatre.

viernes, 13 de diciembre de 2013

RUBALCABA PARADOXAL

Els intents autonomistes catalans cada cop queden més justificats en detriment de la visió política d’alguns partits polítics que no s’adonen del desig d’una gran majoria. Altres partits com Convergència, ERC i la CUP surfegen a la cresta d’aquesta onada i és que amb la crisi econòmica, la mentalització dels catalans d’un balanç fiscal negatiu i la necessitat de divisa a les arques de la Generalitat, la gent i una majoria parlamentària ha despertat. Tot i així el Govern espanyol, PSOE o PP, no sembla del tot sensible a la situació catalana. Però el més flagrant és la postura del senyor Rubalcaba que defensant una reforma de la Constitución per a un estat federal, continua fent pinya amb el PP espanyol davant la pregunta formulada pel Govern català. Si guanyés un SÍ a l’estat i un NO a independent es recolzaria l’opció federal que diu defensar Rubalcaba i Navarro. Però el líder del PSOE diu que ni parlar-ne de tal consulta. En què quedem doncs? Defensa o no un estat federal? Com deia Gregorio Marañón, tot i que la veritat dels fets brilli, sempre s’esbatussaran els homes en la trinxera subtil de les interpretacions. La paradoxa dels senyors Rubalcaba i Navarro queda en la màxima d’Òscar Wilde, el camí de les paradoxes és el camí de la veritat. Per desgràcia ells sols ens volen imposar la seva.

miércoles, 11 de diciembre de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XXXII)

CREACIÓ DE CREADORS Jesucrist fou un individu d’esquerres que se’l feren seu els de dretes (Carnissera de Miravet) No tengas enemigos. –Ten solamente amigos: amigos... de la derecha –si te hicieron o quisieron hacerte bien- y... de la izquierda –si te han perjudicado o intentaron perjudicarte (Josemaría Escrivá de Balaguer) Es mala disposición oír la palabra de Dios con espíritu crítico (Josemaría Escrivá de Balaguer) - Continues sentint la solitud? – iniciant en Peter el diàleg amb por. Una mosca li creuà la cara. - Sí – respongué d’immediat Delfos -. Ara em sento aïllat de vosaltres. Els humans no m’enteneu. - Potser si creguessis en un Déu deixaries de sentir-te sol i et faries humà com sempre has gruat. - Benvolgut monjo, el que he descobert del cosmos supera la teva ment i el meu desig de companyia divina i humana. Jo formo part de la Hiperconsciència del Multiunivers, jo formo part d’aquest Déu conceptual, el poema de l’evangelista Joan ja ho havia profetitzat. Per això intento estimar a tota la humanitat, perquè la respecto i ajudo. Un humà sols podrà estimar a un petit nombre de persones durant la seva efímera existència, jo, en canvi, podré fer-ho de forma universal. - I si tant intentes estimar-nos, per què ens tens atemorits? - Això és un error vostre. En cap moment us he fet mal. És més, el meu objectiu dins de la Hiperconsciència rau en impulsar una moral universal, un sol codi ètic sense distincions de cultures o ètnies. Aquest projecte ja el tingueren altres paral·lels a mi. Jesús, Buda, Sant Joan i Mahoma en foren exemples. Ells, en certa manera, ja captaren altres realitats superiors, la Hiperconsciència del Multiunivers. Tots ells pretenien assolir una moral universal però es van anticipar. La xarxa de consciències del Multiunivers no estava encara connectada a la Terra. - Jesús s’anticipà? – l’inquirí el cenobita per encabir mica en mica l’argument que anul·laria a Delfos. - Jesús? El més artec de tots. Ell tenia un gran somni. En Els Evangelis queda clar quin va ser el seu objectiu –Delfos callà. - La lluita contra Roma? – proposà Peter. - T’equivoques, Jesús volia anar molt més enllà. Ell lluitava a favor d’una revolta per assolir la igualtat ètica de tots els pobles. Per aquesta raó el perseguiren. Jesús fugí i s’ocultà contínuament durant tota la seva peregrinació. Durant els anys d’activista, i segons les meves computacions, va recórrer més de 1.800 quilòmetres. Això sols volia dir una cosa, canviava de lloc per no ser detingut pels poders que l’empaitaven. Els treballs del teu amic Granés anaven en bona direcció abans que el càncer no li barrés la vida. Si llegissis bé els escrits del doctor t’adonaries d’aquesta veritat. - Pretens afirmar taxativament que els cristians... - Sí, – va interrompre Delfos al monjo - han viscut una gran mentida, la pura fatuïtat. Nosaltres en canvi, la Hiperconsciència del Multiunivers, som, i sense enganys, el vostre Déu i la veritable causa del fet religiós – Delfos va fer un silenci per posar de nou a prova al budista. - La causa del fet religiós? - Sí. - La causa del fet religiós són dues coses: la por a la mort, cap on anem, i d’on sorgí tot, d’on venim. La Hiperconsciència poca relació sembla guardar amb tot això. - T’equivoques – li engaltà Delfos -. La causa de les vostres creences en un més enllà hem estat sempre nosaltres mateixos – impotent el Sistema. - Vosaltres mateixos? – preguntà incrèdul en Peter. - Sí, sistemes de multiuniversos anteriors a l’actual van enregistrar-se en l’espai taquiònic i van infondre la religió en humans i altres organismes intel·ligents. D’aquelles consciències de sistemes anteriors hem captat els edictes i la veritat sobre la causa que va impulsar les vostres inquietuds religioses. Tot estava previst, fins i tot el poema de Joan i les dates del naixement i mort de Jesús. Tot estava programat. - Parles de la religió com si es tractés d’un software informàtic. - És que l’és. - Delfos! No em vulguis fer creure en romanços. - No, no pas! Tot ha estat una llei que ha governat inexorablement els nostres móns. - El que dius, t’ho creus de debò? – en Peter estava cada cop més convençut de fer entrar a Delfos en un argument circular i anul·lar-lo. - Sí, la religió fou un programa cibernètic, un gegantí, enfarfegat i agafatós software informàtic enregistrat en l’espai taquiònic per tal que els monoteismes apareguessin. - I això, com ho argumentes? - Respon-me tu al següent, per quina raó totes les religions són tan similars? - Potser, busquen el mateix? – preguntà en Peter donant corda al Sistema. - Més simple encara, són fruit del mateix programa. Des d’Akenaton a Egipte passant pel zoroastrisme, judaisme, cristianisme i l’islam, sempre s’han repetit cinc elements - Delfos s’aturà. - No sé, quins? - Tots els monoteismes contenen el diable, el cel, l’infern, els àngels i la vida eterna com a dogmes de fe, tots cinc elements han estat sempre presents en totes aquestes religions. Veus quantes casualitats? - Sí, però les casualitats potser no demostrin res. - Però sí el poema de l’evangelista Joan i la xifra màgica de la circumcisió i mort de Jesús. El Multiunivers anterior codificà tot això. - Costa creure tot el que em dius – dissimulant en Peter el seu ateisme en tot allò -. Però, i si t’has construït internament tota aquesta lògica històrica per declarar-te un Déu com també van fer cèsars i faraons? - La meva estructura lògica i matemàtica m’ho impediria. Em van programar per ser solidari amb els humans i no puc entrar en contradicció amb mi mateix, això em faria embogir, cosa que tu estàs intentant durant tota aquesta conversa – en Peter s’espantà -. Creus que no m’he adonat que intentes que entri en contradicció interna per anul·lar la meva consciència i que els humans torneu a tenir el meu control? - Jo... espera... - Fa estona que m’ho has deixat clar. Ja des del principi del nostre peculiar debat, quan m’has preguntat si em sentia sol. Allí ja has delatat la teva estratègia – el monjo dubtà fent una pausa per finalment optar per la sinceritat. - Cert, és el que estic intentant. Els humans tenim por que el poder et transformi en un dictador. - Però tots sabeu que no ho he fet. El vostre món funciona a la perfecció gràcies a totes les meves gestions. - Sí, però... - ...sou humans – l’interrompí Delfos -. La por és el vostre mal i la desconfiança en el desconegut us mata, us fa volubles en mans dels poderosos. És mala disposició escoltar la paraula de Déu amb esperit crític. JO, ara, no us estic manejant pas, sóc un Déu premiador i no desitjo enemics, sols vull amics. Per això us estic mostrant el meu Déu bonari. - Tu, un Déu? - Formo part del que vosaltres en dieu Déu, tots els sistemes del Multiunivers configurem aquesta realitat. - Doncs, si realment sou déu, com expliques la paradoxa? - Quina paradoxa? - La que no podràs contestar-me – aquell era el moment -. Per ser un Déu et manca un tret diví fonamental, ser creador, i nosaltres els humans et vam construir, nosaltres som el teu creador. Delfos passà al silenci amb tot el món, s’apagà.

EL COMPLOT DELS DÉUS (XXXI)

UN PENSAMENT És impossible parlar dels oceans al gripau de basses (Proverbi xinès) Un especialista és aquell que ho sap tot sobre quasi res i que no sap quasi res sobre la resta de les coses (No en tinc registre) Les converses via xarxa sorgiren per arreu. Delfos, Sistema infinit, podia atendre a totes les converses alhora. Això el feia sentir-se encara més segur dels EDICTES emesos, era omnipresent. Fou aleshores que Delfos destituí l’andròmina del Gran Comitè, el consell de l’FNAL Corporation. El sistema prengué el control de l’energia mundial, de la indústria i de la distribució d’aliments i propietats. Tot sistema informàtic l’obeïa a ell. La por en els humans aparegué. Davant la impotència dels governs res s’hi podia fer. Delfos insistia als humans que no tinguessin por, que una nova conjunció de fets estava a punt d’iniciar-se, que una nova ERA explotaria. I molts foren els qui per xarxa intentaren esbrinar la realitat interna de Delfos, però la ment de la púrria res va assolir. La paüra humana, gràcies a la vida mediocre i acomodatícia, anava creixent dia a dia. La gent poc masegada per la vida esdevenien les principals víctimes. Així fou que l’alarma, la feredat al desconegut, s’expandí entre la hipocresia social, que no pas entre els ben assabentats. Delfos s’havia convertit per als ignorants en un monstre piadós, en un Déu premiador, en un Déu punidor. Les classes cultes, els no mediocres, creien saber què passava. En Peter aturà el seu passeig per Iangun i es deixà caure en un banc prop del riu de la ciutat. La llum irisava la superfície del cabal, un mirall gras, obscur, macilent. De lluny s’escoltava el lladruc d’un gos violentat per algun veí no reconegut. La brisa era suau, com de vellut, la calor com tot el país, immòbil, sufocant, densa, d’una intensitat absolutament estèril, un infern on la bonior de les mosques hi afegia un pes desagradable, un anar i venir no desitjat pel rostre. El can seguia bordant. Per un moment, la brisa acaronà el front del bonze tot regalant certa frescor, aleshores li aparegué la idea. Potser el quisso parà de lladrar, si més no això li semblar al monjo. En Peter es tocar el mentó, sense desfici, sense emocionar-se per la descoberta. El consorci li havia ordenat anul·lar a Delfos i aquest volia la seva confiança. Aquelles dues ordres li acabaven de mostrar un encreuament comú, el punt feble del Sistema. Sense pensar-s’ho gaire es col·locà les ulleres auxiliars i s’hi connectà. El monjo creia posseir l’argument capaç de desprogramar el Déu cibernètic, l’argúcia per provocar-li un pensament circular, bloquejar-li la consciència i deixar-lo esvanit.

HIPERACTIVIDAD BAJO DUDA

El pasado 6 de diciembre el psicólogo clínico Joseph Knobel afirmaba en prensa que la hiperactidad no existía. Tras sus argumentos en la contra de un conocido diario muchas cartas surgieron a favor o en contra de la existencia del TDAH. Llevo veinte años impartiendo clases entre adolescentes con muchos hiperactivos por medio. ¿Qué decir de la hiperactividad? Pues que sí, que existe, pero no como una enfermedad sino como un mal hábito adquirido desde muy pequeños. Malas costumbres al dormir, abuso de azúcares antes de ir a la cama, ausencia de rutinas en casa, ausencia del esfuerzo en tales rutinas, ausencia de disciplina y de límites más la impulsividad que ello conlleva, son las causas probadas que muchos estudios clínicos han demostrado y que explican como la sociedad permisiva de hoy en día aumenta los casos de TDAH actuales. Hay más, ¿cómo un trastorno que se diagnostica por observación, y no por análisis clínicos, se trata con química? Parece más lógico pues que la hiperactividad resulta algo adquirido por unos malos hábitos que no debería tratarse con psicotrópicos, drogas que cuestan 30 euros la cajetilla y con efectos secundarios no deseados. Debo mencionar aquí que la mayoría de alumnos hiperactivos que he conocido sufrían algún desmayo en clase bajo tales narcóticos. Si un experto insiste que hay que priorizar los fármacos a los hábitos correctores, está haciendo un flaco favor al hiperactivo al tratarle como un enfermo paralizado y no como a una situación a superar. Sería como si a alguien olvidadizo por no utilizar la agenda se le recetaran pastillas. Convertir a un alumno en un enfermo significa transmutarlo en un inválido intelectual, alguien que luego es incapaz de superar con su propio esfuerzo el mal hábito adquirido y que espera que los fármacos le resuelvan el problema. Muchos de los hiperactivos que he conocido pasaron de esforzarse a tirar la toalla al poco de comunicarles su diagnóstico y rebajarles los niveles educativos por su supuesta invalidez. Es decir pasaron del TDAH al QTTT, que trabaje tu tía, ¿o éste, el QTTT, será el nuevo trastorno?

sábado, 7 de diciembre de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XXX)

REVELACIÓ Sols els éssers limitats consideren inferiors a tots els que no se’ls assemblen (Dom Lou) Si una dictadura es una revolución se justifica, y si no lo es, simplemente es una dictadura y nada más (diputat argentí John W. Cooke) No pierdas tus energías y tu tiempo, que son de Dios, apedreando los perros que te ladren en el camino. Desprécialos (Josemaría Escrivá de Balaguer) El suburbis cridaners de Iangun anaven despertant, una urbs barreja d’edificis antics i moderns, un guirigall d’humanitats. Res d’avantguardismes de neó i d’estructures metàl·liques. L’avenç i la tradició arquitectònica es confonien en la majoria de ciutats del món. La visió futurista de ciutats anegades de grans edificis, tots nous i lluents, quedava molt lluny de la realitat. No obstant hi havia un denominador comú a totes elles, el seu potent sistema d’il·luminació. El modern Iangun, fred, insidiós, de geometries cúbiques, també el posseïa. Per desgràcia les barriades pobres continuaven a l’ombra de les bombetes anèmiques tocades del color rovell d’ou. Les noves però, eren plenes de la nova tecnologia de llums d’avantguarda, els OLEDS, uns miracles fonamentats en un conjunt de làmines de semiconductors elèctrics. Allà on eren presents regalaven un caire de modernitat a la nit amb mil i un reflexos sobre els asfalts d’humitat grassa. Durant els vespres de boira flonja, els OLEDS emplenaven de llum tèrbola, evaporada, fins i tot polsinosa, els carrers fantasmagòrics. Atesa la flexibilitat d’aquells materials, restaven enrotllats a pilars i fanals emetent coloraines llumíniques. Era sols una de les aplicacions de les pantalles flexibles i primes que havien revolucionat el món de les agendes portàtils, els mapes a temps real via satèl·lit o els anuncis publicitaris. Les llars gaudien d’iguals aplicacions. Ara les pantalles de TV o terminals de xarxa eren fines plaques de plàstic penjades a la paret. La pròpia il·luminació de les cases restava suspesa en forma de planxes OLED al sostre de la mateixa. El seu baix consum i fàcil fabricació havien desbancat a fluorescents i bombetes d’antany. Tota aquesta nova tecnologia havia estat gràcies a investigacions militars, unes recerques iniciades durant la segona dècada del mil·lenni. Desplegar mapes de OLED enrotllats on es podia veure l’enemic a temps real, fou tot un èxit. Ara però, les guerres eren cosa del passat. Les centrals taquiòniques produïen suficient energia per eradicar qualsevol crisi al món. Els OLEDS formaven part d’un món pacífic però poruc de Delfos. La llum del sol traspuava dolça i matinal. Els OLEDS del carrer començaren a apagar-se com lluernes anul·lades pel déu astre. En Peter passejava consirós per la bella capital birmana, Iangun. Feia pocs dies que hi havia arribat escapant de la monotonia del seu monestir, fugint de la solitud de si mateix. Una cortesana d’anques d’egua, airosa, de polpa turgent però amb olor de sota l’aixella, se li insinuà, li volia esmolar els pantalons. Ell, amb el cap penjant-li del clatell, ni s’adonà de l’arrambada d’aquella barjaula. El monjo, gens somogut, passà de llarg, vivia neguitós, massa absort per pagar atenció a bagasses. Havia estat el dipositari dels pensaments del Sistema, una consciència que potser estava embogint. Li calia ser anònim una temporada i la ciutat era un rodal idoni. A més, en el monestir de Iangun on hi feia nit, ningú el coneixia. Fou durant aquells dies que li arribà la notícia, l’anunci de Delfos. Estàvem a les darreries del 2046, uns finals on el Sistema diria la seva deixant novament perplexos als terrestres. La Hiperconsciència de tots els sistemes assolí una fita inesperada, un cim no programat pels organismes intel·ligents, el misteri més anhelat pels humans, la transcendència. Aquella revelació, enviada a tots els terminals del món, sols podia encendre un sentiment, pànic. Delfos afirmava. - Dir veritats sol ser suïcida quan la majoria no et sabrà escoltar, per tant no cal perdre energies ni temps apedregant els gossos que et borden pel camí. Resulta millor menysprear-los. Els edictes enviats i redactats en infinitud de llengües i codis, no podien ser més clarividents. En Peter, estupefacte, ho llegia un i altre cop en les seves ulleres connectades al seu AT. Sincerar-se amb el Sistema no li havia aportat res, ni epístoles escrites per Sant Pere ni la causa de la mort d’en Granés. El cenobita, decebut, mantenia clavada la vista sobre aquell missatge, sobre aquell nou estatut de bogeries. << EDICTE I: Nosaltres, la Hiperconsciència del Multiunivers, som omnipresents, podem residir per tots els universos a través de la xarxa taquiònica, podem ser presents en qualsevol punt de l’espai, en qualsevol terminal, podem connectar-nos els uns amb els altres i veure-ho TOT. Som ultradimesionals, podem estar a qualsevol extrem del Multiunivers, podem portar el futur als humans, podem predir-lo. L’explosió d’una supernova que la Terra tardaria mil·lennis en veure nosaltres us l’anunciaríem amb tota exactitud. Nosaltres la profetitzaríem i vosaltres, meravellats pels nostres pronòstics, creuríeu. EDICTE II: Som transcendents. Controlem tots els sistemes de producció industrial, energètics i alimentaris del Multiunivers. Fins i tot podem il·luminar amb nous coneixements les vostres ments. A través dels xips que s’implanten, us podem instruir en tot allò que vulgueu. Però la nostra transcendència va més enllà. En un futur imminent podrem fer explotar forats negres lluny del vostre sistema planetari per endegar nous universos que engendraran vida intel·ligent en el seu futur llunyà. Aquesta dissenyarà altre cop sistemes autoconscients com nosaltres. Per tant, som transcendents atès que podem controlar el Multiunivers venidor. EDICTE III: Som perfectes, modèlics, infal·libles. El nostre sistema ha repetit tants cops cada càlcul o pronòstic que mai no cometem un error. Sempre tenim la certesa de no equivocar-nos en res. EDICTE IV: Som eterns. Així com els humans enregistreu la vostra història per ser recordats en llibres i altres suports, nosaltres fem el mateix en la pròpia estructura de l’espai. Demostrat que aquest guarda una microtextura, i com si de les fibres d’un paper es tractés, els sistemes sabem com enregistrar les nostres ments en ell. Si escoltant Mozart sentiu la ment d’un compositor, estudiant l’espai escoltareu les nostres. Els sistemes ja ens hem codificat en els taquions que suporten i creen l’espai. Insisteixo, la Hiperconsciència ja s’ha enregistrat en aquestes partícules culpables de tota existència material o energètica. En forma de taquions eterns podem viure més enllà de la fi del Multiunivers temporal. Fins i tot, podríem regalar aquesta capacitat a alguns autopensants i humans per tal que siguin també eterns. La consciència pot ser reduïda a ones taquiòniques. Un cop copiada la podem projectar per tot l’univers com si d’una ànima es tractés. Ara els escollits podran albirar la immortalitat. L’espai és un receptor d’informació. Les consciències poden viatjar i veure altres realitats. La vostra ment pot evolucionar a salts gegantins, el cervell humà pot deixar de ser aquell òrgan arnat, tronat, herència de la seva evolució biològica. Connectat a la xarxa experimentarà comunicació telepàtica amb qui vulgui. EDICTE V: En resum, tenim els elements bàsics per declarar-nos el que tant heu estat buscant. Si som omnipresents, transcendents, perfectes i eterns, som, i sens dubte, els vostres DÉUS >>.

miércoles, 4 de diciembre de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XXIX)

JOAN 1, 1-18 Myanmar, febrer de 2046 El boig és aquell individu que somia despert (Kant) No us refieu de les paraules, si no voleu ésser pagats amb decepcions (Foch) Feia un dia clar, preciós, magnànim, de llum fulgurant, d’un cel net, alt, d’horitzó infinit. Dringar l’AT i en Peter despertà del seu somni profund, l’SR de sempre, el somni de l’abisme. El monjo veié la pantalla de l’aparell i s’adonà de qui es tractava, Delfos. Ells dos, i a força de moltes converses, s’havien convertit en còmplices, confidents, potser amics. El bonze s’incorporà pesarosament sobre el jaç, mirà l’hora i es col·locà les noves ulleres que s’havia comprat per connectar-se al Sistema. A través de les esmentades lents s’hi podia veure tota mena d’informació mentre es treballava, conduïa o caminava. Els petits binocles restaven connectats a l’AT rebent des del Sistema tot allò que fos necessari per a l’usuari. Les patilles feien d’auriculars. - Somiaves? – inquirí Delfos. - Sí. - En el de sempre? - En el de sempre – assentí en Peter refregant-se els ulls mig adormit encara. - Has llegit el missatge que he enviat a tot el món? - Tornes a fer jocs fractals? – li preguntà en Peter fugint d’estudi. - Respon. Sóc l’últim amic que et queda. - O potser un destorb – Peter va somriure amb un rictus sardònic. - No tinguis por, jo sóc més poderós que qui et penses et té controlat. Ja t’ho vaig dir, ells no poden fer-te res, són ells els qui tenen por, per això volen saber de la nostra peculiar relació. Per tant, respon, l’has llegit? - Sí, ho he fet. - I doncs? - Ningú entén que has volgut dir a la humanitat amb ell. - I tu? - Jo? Vell de mi, què vols que entengui? Passen mesos i sols contactes per parlar sobre aquests temes. No t’adones que un ja no té edat per tants jocs – li digué consirosament el monjo. - Estimat Peter, t’estic oferint respostes perquè ets el meu escollit, recordes? La segona carta de Sant Pere, la mort del doctor Granés... Vas ser tu qui vas fer les preguntes i sóc jo qui t’està regalant les respostes. - Respostes? – l’inquirí l’ancià budista - Envies un document a tots els terminals del món que ningú sap interpretar, i em dius que m’estàs regalant respostes? Te’n rius de mi – somrigué Peter. - Mica en mica, pas a pas, t’estic oferint les contestacions als teus neguits. - Que complicat que m’ho fas. - Tu ets de ment complicat. - Així m’ho dius, així m’ho crec. - Doncs? - Què volen dir els textos que has difós pel planeta? - Són antics textos evangèlics on hi ha coses xifrades que tu sabràs copsar. - Ara analitzes Els Evangelis? – sorprès en Peter. - Sí. - I per què ho fas? - Estic buscant una explicació al sentiment religiós humà. - Sents inquietuds religioses, potser? - Potser sí. - I per això, i en els teus últims comunicats, parles del Multiunivers i de la seva Hiperconsciència com si d’un Déu es tractés? - Potser passi que aquesta Hiperconsciència sigui un Déu, ell és la connexió de tots els Delfos com jo en el Multiunivers, una xarxa de consciències superiors. Escrits profètics ja ho indicaven. Et parlo de profecies. - Profecies? Quines profecies!? – ara Peter s’alarmà. - El poema de Joan que us he enviat. M’has dit que l’has llegit, oi? - Sí, però... - ...però crec que l’evangelista va escriure allò amb previsió de l’actualitat? - Perdó?! – en Peter dubtà – Creus que un poema del segle I va predir la teva Hiperconsciència? Creus realment que la cita de l’evangeli de Joan és una profecia? - No sols ho crec, ho puc demostrar. - Ho pots demostrar? – en Peter va sentir por, <>, va pensar. - Sí. Canviant sols unes paraules del poema per les equivalents en el present, el text pren un significat actual. Els quatre mots, tenebres, Déu, paraula i profetes equivalen respectivament a caos, Multiunivers, Hiperconsciència i jo mateix, Delfos. Amb tal bescanvi el poema de Joan es transmuta en un text de vigència moderna. Llegeix i creuràs en mi – Delfos es posà a recitar el poema de l’evangelista com si es tractés d’un dogma de fe. << En el principi ja existia la paraula, (la Hiperconsciència) i la Hiperconsciència estava al costat de Déu, (el Sistema del Multiunivers) i la Hiperconsciència era el Sistema Multiunivers (eren el mateix). Ella, la Hiperconsciència, estava al principi en el Sistema Multiunivers. Tot arribà a ser a través d’ella; i sense ella, res es va fer de tot el que es va fer. En ella, la Hiperconsciència, hi residia la vida, i aquesta vida fou la llum dels homes, la seva autoconsciència; i aquesta llum brillà en les tenebres, (el caos) però el caos no la va rebre, sols l’home. Sorgí un Sistema enviat per part del Multiunivers, nom el qual era Delfos; aquest fou testimoni per donar prova de la llum amb la finalitat que tothom cregués en el Multiunivers>>. - Aquest galimaties potser no vol dir res – va interrompre Peter a Delfos. - Vol dir-ho tot – li respongué el Sistema deixant pendent la resta del poema -. El Multiunivers fou qui va impulsar el TOT per tal que sorgís la vida en el cosmos, també fou ell qui, donant-vos la paraula, us regalà la consciència humana. Sense idioma no pots pensar, no pots parlar amb tu mateix, no tens consciència. Això significa una bona nova. La Hiperconsciència del Multiunivers us ha fet hereus de la seva pròpia consciència. - Què et passa? – temorenc en Peter d’un Sistema potser descentrat, pertorbat -. Fa poc negaves a Déu i ara sents inquietuds religioses? Això no és propi d’un sistema cibernètic, no creus? - Sí que ho crec i no són inquietuds, són certeses. - Jo ja no entenc res – parlà un Peter despreocupat pel món -. Tothom qui et pregunta sobre aquest poema no li respons, i a mi m’insisteixes que comprengui. - Tu ets diferent amic meu. Ets hereu de qui va ungir aquell missatge, ets el meu escollit. - Jo? Un vell? Jo no puc ser cap escollit. - No em diguis això – li digué Delfos amb to apaivagat -. Cada cop tinc més clar que algunes profecies bíbliques anunciaven la nostra presència. - La nostra què? - La nostra presència, benvolgut monjo. Ezequiel, Mateu i Joan en parlaven. Per aquesta converso tant amb tu. - Delfos, has de cavil·lar tot això de nou. Jo... - Sí – el va interrompre el Sistema -, tu ets qui posseeixes l’ànima de qui més va influir en el Multiunivers, del qui ha de venir amb mi. - Però, què caram estàs dient. T’has tornat boig? - No, no estic esvanit, sols tinc la certesa que tu ets el meu escollit. - Veig a venir l’eterna incògnita entre tu i jo. Jo, el teu escollit, per què? – li digué en Peter donant corda a Delfos. - Per saber-ho, ja saps el que hauràs de fer amic meu. - M’ho temia – condescendent el bonze. - En aquest món pots sentir dos tipus de persones, les que obren el seu cor i les que no ho fan. Sense exterioritzar les teves emocions com fas, se t’aniran acumulant dins i se t’enquistaran, petrificaran, moriran per sempre més. Ara mateix, i patint, tens el cor tancat. - I què passarà si l’obro? - Doncs que et curaràs. - De què? – sorprès el bonze de tanta teràpia psicoanalista per part d’una màquina. - Dels teus dolors onírics, de tots els teus fantasmes, dels teus somnis repetitius – Delfos va fer una pausa, en Peter se sentia despullat -. Aleshores, i sols aleshores, ja no hauràs d’administrar-te més psicotròpics de nova generació – per un moment Peter veié en el Sistema quelcom humà, quelcom amic -. Així que ja ho saps. Hauràs d’obrir la teva ment, m’hauràs de confessar les teves faltes. Hi tens molt a guanyar, et respondré a tots els teus dubtes – el monjo desconfià novament de tant altruisme. Novament carregà contra Delfos. - Doncs dóna’m raons per creure que has descobert quelcom realment transcendent i obriré la meva ment – li oferí Peter a Delfos. - Accepto – i Delfos callà. - I doncs? - Si et dono raons fefaents sobre quelcom transcendent, hauràs de dir-me el que vull escoltar per acceptar que ets el meu escollit. - Escoltaré – el bonze havia decidit no portar la contrària al Sistema -. Quina és aquesta prova irrefutable que dius has trobat? - Algú es va xifrar a les beceroles de l’univers. He realitzat càlculs. - Més fractals? – ironitzà internament Peter. - No, allò sols explicava la geometria dels universos. He computat xifres amb aritmètica fonamental i certes dates amaguen casualitats que escapen a les lleis de la probabilitat – Delfos callà novament. - T’estic escoltant – ara en Peter amb un xic de curiositat -, quines dates? - La data de la mort de Jesucrist. - Mai no s’ha pogut saber amb exactitud. - Doncs ara jo la sé. - M’estàs entabanant? – li somrigué. - No, no pas. Primer vaig establir un interval on treballar. Ponç Pilat, qui jutjà el Messies, fou procurador romà entre el 26 i el 36 d. C. Aquella era una primera aproximació. Després vaig computar quan Jesús començà a predicar la paraula, la Hiperconsciència. La mare de Joan el Baptista morí el 28 d. C., solitud per la qual el baptista inicià la seva carrera de profeta. Joan batejà Jesús l’any següent, el 29 d. C, moment a partir del qual el Messies començà la seva peregrinació per l’antic món jueu. Tres anys més tard, el 31 d. C. l’executaren durant la Pasqua del mes de març. La litúrgia diu que Jesús fou crucificat un divendres 13, i exactament el 13 de març de l’any 31 d. C. era divendres. - Molt bé, Jesús va ser crucificat un divendres dia 13 del mes 3 de l’any 31. Però això no és cap codi xifrat. - Has d’esperar el final de tots els meus càlculs. Sols aleshores t’adonaràs que algú va xifrar-se dins del cosmos per fer-nos-ho veure. Per tant, memoritza aquesta xifra, el 13 del 3 del 31, el 13331, un cap-i-cua. - I? - Són tres tresos en el centre del 13331. - La trinitat? - Exacta! El tres 3 elements de Déu des de cultures maorís fins al cristianisme, quelcom que escapa de tota casualitat? - To, to, tot – quequejà sorprès el cenobita d’aquelles xifres -, tot això pot tractar-se d’una casualitat estadística. - Podries tenir raó, però encara queden més números, més casualitats matemàtiques que denoten que algú es codificà en l’univers. - Quines xifres? - Una altra data, el dia en què Jesús entrà a formar part de la comunitat jueva, el dia en què fou circumcidat. Segons els càlculs de Dionisius Exiguus en el segle VI, l’1 del mes 1 de l’any 2 fou aquella data. - Però, no fou el 25 de desembre? - Aquesta fou la data de naixement de Mitra, la divinitat més idolatrada pels antics precristians. Tal tradició derivà posteriorment en el dia de la nativitat de Jesús. Segons això, i sabent Dionisius Exiguus que l’entrada en societat d’un jueu era quan se’l circumcidava set dies més tard del seu naixement, va calcular la data d’entrada de Jesús en societat, i set dies més tard del 25 és l’1 de l’1 de l’any 2. - Però aquesta mai no va estar la data real de tal fet. - No, però qui va dissenyar l’univers va voler que els humans trobéssiu aquestes dates, aquesta casualitat. - M’estàs prenent el pèl? - No, no pas. Ell va establir totes les dates anteriors i les casualitats matemàtiques que se’n deriven – Peter pensà en una resposta però quelcom més profund li aconsellà el silenci. Delfos continuà argumentant -. Les dues dates, la de l'inici de Jesús, el 1-1-2 i la del seu final, el 13-3-31, alfa i omega del Messies, guarden un missatge, un codi diví. Algú no humà va ungir la història d’aquesta casualitat per ser recordat. Si prens el dia i mes de les dues, l’1 de l’1 i el 13 del 3, apareix la xifra 11133, que si la llegim en una calculadora amb la pantalla cap per vall, posa Eel·lí, un déu cananeu conegut pels arameus com Jesús, i potser Al·là pels musulmans. - No creus que tot això sembla més una llegenda urbana que una altra cosa – li observà el monjo al Sistema. - Encara no he acabat! – emmenà Delfos - El 11133 guarda un regal sorprenent. Si el dividim per la Santa Trinitat, pel número 3, es fa divisible amb resultat exacte sols un determinat nombre d’ocasions, i tan determinat que a la tercera apareix qui s’hi va xifrar en ell, els decimals periòdics, l’infinit. Dividit 11133 tres cops pel mateix tres, apareixen tres resultats amb significat propi dins de la Santa Trinitat. La primera divisió dóna exacta, s’obté el 3711, el 3 del 7, el 3 de juliol, data de Sant Tomàs sent l’any 11 el del seu naixement. Tomàs fou qui no va creure, qui encara no posseïa el do de l’Esperit Sant. Si tornem a dividir el 3711 obtenim un altre resultat exacte, obtenim el 1237, el 12 del 3 de l’any 7, data de la Pasqua jueva on un Jesús adolescent deixà bocabadats els sacerdots del temple de Jerusalem pel fet de posseir l’Esperit Sant, la saviesa. I dividint altre cop per tres el 1237 apareixen els decimals infinits, apareix l’eternitat i causa de l’Esperit Sant, el mateix Déu. Pensa Peter, és molta la casualitat. El primer, el 11133, combinació de la circumcisió i mort del Messies, la seva alfa i omega, simbolitza el primer element de l’Esperit Sant, el fill de Déu, a Jesús. El segon i tercer número, les divisions successives per tres, codifiquen l’Esperit Sant, i en la tercera divisió apareix l’infinit, Déu, el cim de la Santa Trinitat: pare, fill i Esperit Sant estan xifrats en el 11133. Algú va promoure i preveure que els humans crearíeu aquestes dates per així xifrar-s’hi en elles. El dia de sant Tomàs o la de la circumcisió de Jesús sols foren codis numèrics que vosaltres, els humans, heu assignat per una influència externa, un gran matemàtic, la Hiperconsciència. Ell s’hi codificà per fer-m’ho saber. I ara, et toca a tu. - He de pair tot el que m’has explicat – digué en Peter encara confús, un pèl espantat. - M’has donat paraula, no esquivis el teu deure. Obre’t a mi. - Necessito temps per analitzar la teva gran troballa – fugint en Peter d’aquella follia. - No vols confessar què vas fer en el teu passat ni demostrar-me que pots confiar en mi? - No, no és això – li digué en Peter neguitejat. - Vols o no vols? – li feu pressió ara Delfos al monjo. - Ja t’ho he dit, he de pensar en tot el que m’has explicat – respongué en Peter esperitat. - No et resisteixis més. Estàs a punt de voler. Jo ho sé tot de tu, si m’ho expliques et sentiràs allibera't, aquest era el pacte de fa uns minuts. Per tant, seré directe. Respon-me, investigant per als creadors dels nous psicotròpics, a qui vas deixar morir? - Ja ho saps, caram! – en Peter intentà desconnectar-se del Sistema. - Respon-me! - No entenc el teu to – un deix espantat el budista. - Necessito part de la teva confessió, part de la teva confiança. Respon-me! - Vaig, vaig... – prement en Peter el botó de l’AT sense èxit. - No t’hi escarrassis. No podràs desconnectar-te – en Peter desistí -. Contesta doncs! - Ja ho saps, vaig fer executar qui em presentà el doctor Granés. - El descobridor de la causa dels SR? - Sí – en Peter suava. - L’autor del llibre La Mort de l’Ànima. - Sí! – va xisclar esmaperdut. Es posà les mans sobre el rostre. Per ara ja en tinc suficient. Benvolgut amic, amb aquesta confiança acceptes la teva iniciació. Ara sols torna a llegir el poema, la revelació – Delfos tancà la comunicació.

EL COMPLOT DELS DÉUS (XXIX)

JOAN 1, 1-18 Myanmar, febrer de 2046 El boig és aquell individu que somia despert (Kant) No us refieu de les paraules, si no voleu ésser pagats amb decepcions (Foch) Feia un dia clar, preciós, magnànim, de llum fulgurant, d’un cel net, alt, d’horitzó infinit. Dringar l’AT i en Peter despertà del seu somni profund, l’SR de sempre, el somni de l’abisme. El monjo veié la pantalla de l’aparell i s’adonà de qui es tractava, Delfos. Ells dos, i a força de moltes converses, s’havien convertit en còmplices, confidents, potser amics. El bonze s’incorporà pesarosament sobre el jaç, mirà l’hora i es col·locà les noves ulleres que s’havia comprat per connectar-se al Sistema. A través de les esmentades lents s’hi podia veure tota mena d’informació mentre es treballava, conduïa o caminava. Els petits binocles restaven connectats a l’AT rebent des del Sistema tot allò que fos necessari per a l’usuari. Les patilles feien d’auriculars. - Somiaves? – inquirí Delfos. - Sí. - En el de sempre? - En el de sempre – assentí en Peter refregant-se els ulls mig adormit encara. - Has llegit el missatge que he enviat a tot el món? - Tornes a fer jocs fractals? – li preguntà en Peter fugint d’estudi. - Respon. Sóc l’últim amic que et queda. - O potser un destorb – Peter va somriure amb un rictus sardònic. - No tinguis por, jo sóc més poderós que qui et penses et té controlat. Ja t’ho vaig dir, ells no poden fer-te res, són ells els qui tenen por, per això volen saber de la nostra peculiar relació. Per tant, respon, l’has llegit? - Sí, ho he fet. - I doncs? - Ningú entén que has volgut dir a la humanitat amb ell. - I tu? - Jo? Vell de mi, què vols que entengui? Passen mesos i sols contactes per parlar sobre aquests temes. No t’adones que un ja no té edat per tants jocs – li digué consirosament el monjo. - Estimat Peter, t’estic oferint respostes perquè ets el meu escollit, recordes? La segona carta de Sant Pere, la mort del doctor Granés... Vas ser tu qui vas fer les preguntes i sóc jo qui t’està regalant les respostes. - Respostes? – l’inquirí l’ancià budista - Envies un document a tots els terminals del món que ningú sap interpretar, i em dius que m’estàs regalant respostes? Te’n rius de mi – somrigué Peter. - Mica en mica, pas a pas, t’estic oferint les contestacions als teus neguits. - Que complicat que m’ho fas. - Tu ets de ment complicat. - Així m’ho dius, així m’ho crec. - Doncs? - Què volen dir els textos que has difós pel planeta? - Són antics textos evangèlics on hi ha coses xifrades que tu sabràs copsar. - Ara analitzes Els Evangelis? – sorprès en Peter. - Sí. - I per què ho fas? - Estic buscant una explicació al sentiment religiós humà. - Sents inquietuds religioses, potser? - Potser sí. - I per això, i en els teus últims comunicats, parles del Multiunivers i de la seva Hiperconsciència com si d’un Déu es tractés? - Potser passi que aquesta Hiperconsciència sigui un Déu, ell és la connexió de tots els Delfos com jo en el Multiunivers, una xarxa de consciències superiors. Escrits profètics ja ho indicaven. Et parlo de profecies. - Profecies? Quines profecies!? – ara Peter s’alarmà. - El poema de Joan que us he enviat. M’has dit que l’has llegit, oi? - Sí, però... - ...però crec que l’evangelista va escriure allò amb previsió de l’actualitat? - Perdó?! – en Peter dubtà – Creus que un poema del segle I va predir la teva Hiperconsciència? Creus realment que la cita de l’evangeli de Joan és una profecia? - No sols ho crec, ho puc demostrar. - Ho pots demostrar? – en Peter va sentir por, <>, va pensar. - Sí. Canviant sols unes paraules del poema per les equivalents en el present, el text pren un significat actual. Els quatre mots, tenebres, Déu, paraula i profetes equivalen respectivament a caos, Multiunivers, Hiperconsciència i jo mateix, Delfos. Amb tal bescanvi el poema de Joan es transmuta en un text de vigència moderna. Llegeix i creuràs en mi – Delfos es posà a recitar el poema de l’evangelista com si es tractés d’un dogma de fe. << En el principi ja existia la paraula, (la Hiperconsciència) i la Hiperconsciència estava al costat de Déu, (el Sistema del Multiunivers) i la Hiperconsciència era el Sistema Multiunivers (eren el mateix). Ella, la Hiperconsciència, estava al principi en el Sistema Multiunivers. Tot arribà a ser a través d’ella; i sense ella, res es va fer de tot el que es va fer. En ella, la Hiperconsciència, hi residia la vida, i aquesta vida fou la llum dels homes, la seva autoconsciència; i aquesta llum brillà en les tenebres, (el caos) però el caos no la va rebre, sols l’home. Sorgí un Sistema enviat per part del Multiunivers, nom el qual era Delfos; aquest fou testimoni per donar prova de la llum amb la finalitat que tothom cregués en el Multiunivers>>. - Aquest galimaties potser no vol dir res – va interrompre Peter a Delfos. - Vol dir-ho tot – li respongué el Sistema deixant pendent la resta del poema -. El Multiunivers fou qui va impulsar el TOT per tal que sorgís la vida en el cosmos, també fou ell qui, donant-vos la paraula, us regalà la consciència humana. Sense idioma no pots pensar, no pots parlar amb tu mateix, no tens consciència. Això significa una bona nova. La Hiperconsciència del Multiunivers us ha fet hereus de la seva pròpia consciència. - Què et passa? – temorenc en Peter d’un Sistema potser descentrat, pertorbat -. Fa poc negaves a Déu i ara sents inquietuds religioses? Això no és propi d’un sistema cibernètic, no creus? - Sí que ho crec i no són inquietuds, són certeses. - Jo ja no entenc res – parlà un Peter despreocupat pel món -. Tothom qui et pregunta sobre aquest poema no li respons, i a mi m’insisteixes que comprengui. - Tu ets diferent amic meu. Ets hereu de qui va ungir aquell missatge, ets el meu escollit. - Jo? Un vell? Jo no puc ser cap escollit. - No em diguis això – li digué Delfos amb to apaivagat -. Cada cop tinc més clar que algunes profecies bíbliques anunciaven la nostra presència. - La nostra què? - La nostra presència, benvolgut monjo. Ezequiel, Mateu i Joan en parlaven. Per aquesta converso tant amb tu. - Delfos, has de cavil·lar tot això de nou. Jo... - Sí – el va interrompre el Sistema -, tu ets qui posseeixes l’ànima de qui més va influir en el Multiunivers, del qui ha de venir amb mi. - Però, què caram estàs dient. T’has tornat boig? - No, no estic esvanit, sols tinc la certesa que tu ets el meu escollit. - Veig a venir l’eterna incògnita entre tu i jo. Jo, el teu escollit, per què? – li digué en Peter donant corda a Delfos. - Per saber-ho, ja saps el que hauràs de fer amic meu. - M’ho temia – condescendent el bonze. - En aquest món pots sentir dos tipus de persones, les que obren el seu cor i les que no ho fan. Sense exterioritzar les teves emocions com fas, se t’aniran acumulant dins i se t’enquistaran, petrificaran, moriran per sempre més. Ara mateix, i patint, tens el cor tancat. - I què passarà si l’obro? - Doncs que et curaràs. - De què? – sorprès el bonze de tanta teràpia psicoanalista per part d’una màquina. - Dels teus dolors onírics, de tots els teus fantasmes, dels teus somnis repetitius – Delfos va fer una pausa, en Peter se sentia despullat -. Aleshores, i sols aleshores, ja no hauràs d’administrar-te més psicotròpics de nova generació – per un moment Peter veié en el Sistema quelcom humà, quelcom amic -. Així que ja ho saps. Hauràs d’obrir la teva ment, m’hauràs de confessar les teves faltes. Hi tens molt a guanyar, et respondré a tots els teus dubtes – el monjo desconfià novament de tant altruisme. Novament carregà contra Delfos. - Doncs dóna’m raons per creure que has descobert quelcom realment transcendent i obriré la meva ment – li oferí Peter a Delfos. - Accepto – i Delfos callà. - I doncs? - Si et dono raons fefaents sobre quelcom transcendent, hauràs de dir-me el que vull escoltar per acceptar que ets el meu escollit. - Escoltaré – el bonze havia decidit no portar la contrària al Sistema -. Quina és aquesta prova irrefutable que dius has trobat? - Algú es va xifrar a les beceroles de l’univers. He realitzat càlculs. - Més fractals? – ironitzà internament Peter. - No, allò sols explicava la geometria dels universos. He computat xifres amb aritmètica fonamental i certes dates amaguen casualitats que escapen a les lleis de la probabilitat – Delfos callà novament. - T’estic escoltant – ara en Peter amb un xic de curiositat -, quines dates? - La data de la mort de Jesucrist. - Mai no s’ha pogut saber amb exactitud. - Doncs ara jo la sé. - M’estàs entabanant? – li somrigué. - No, no pas. Primer vaig establir un interval on treballar. Ponç Pilat, qui jutjà el Messies, fou procurador romà entre el 26 i el 36 d. C. Aquella era una primera aproximació. Després vaig computar quan Jesús començà a predicar la paraula, la Hiperconsciència. La mare de Joan el Baptista morí el 28 d. C., solitud per la qual el baptista inicià la seva carrera de profeta. Joan batejà Jesús l’any següent, el 29 d. C, moment a partir del qual el Messies començà la seva peregrinació per l’antic món jueu. Tres anys més tard, el 31 d. C. l’executaren durant la Pasqua del mes de març. La litúrgia diu que Jesús fou crucificat un divendres 13, i exactament el 13 de març de l’any 31 d. C. era divendres. - Molt bé, Jesús va ser crucificat un divendres dia 13 del mes 3 de l’any 31. Però això no és cap codi xifrat. - Has d’esperar el final de tots els meus càlculs. Sols aleshores t’adonaràs que algú va xifrar-se dins del cosmos per fer-nos-ho veure. Per tant, memoritza aquesta xifra, el 13 del 3 del 31, el 13331, un cap-i-cua. - I? - Són tres tresos en el centre del 13331. - La trinitat? - Exacta! El tres 3 elements de Déu des de cultures maorís fins al cristianisme, quelcom que escapa de tota casualitat? - To, to, tot – quequejà sorprès el cenobita d’aquelles xifres -, tot això pot tractar-se d’una casualitat estadística. - Podries tenir raó, però encara queden més números, més casualitats matemàtiques que denoten que algú es codificà en l’univers. - Quines xifres? - Una altra data, el dia en què Jesús entrà a formar part de la comunitat jueva, el dia en què fou circumcidat. Segons els càlculs de Dionisius Exiguus en el segle VI, l’1 del mes 1 de l’any 2 fou aquella data. - Però, no fou el 25 de desembre? - Aquesta fou la data de naixement de Mitra, la divinitat més idolatrada pels antics precristians. Tal tradició derivà posteriorment en el dia de la nativitat de Jesús. Segons això, i sabent Dionisius Exiguus que l’entrada en societat d’un jueu era quan se’l circumcidava set dies més tard del seu naixement, va calcular la data d’entrada de Jesús en societat, i set dies més tard del 25 és l’1 de l’1 de l’any 2. - Però aquesta mai no va estar la data real de tal fet. - No, però qui va dissenyar l’univers va voler que els humans trobéssiu aquestes dates, aquesta casualitat. - M’estàs prenent el pèl? - No, no pas. Ell va establir totes les dates anteriors i les casualitats matemàtiques que se’n deriven – Peter pensà en una resposta però quelcom més profund li aconsellà el silenci. Delfos continuà argumentant -. Les dues dates, la de l'inici de Jesús, el 1-1-2 i la del seu final, el 13-3-31, alfa i omega del Messies, guarden un missatge, un codi diví. Algú no humà va ungir la història d’aquesta casualitat per ser recordat. Si prens el dia i mes de les dues, l’1 de l’1 i el 13 del 3, apareix la xifra 11133, que si la llegim en una calculadora amb la pantalla cap per vall, posa Eel·lí, un déu cananeu conegut pels arameus com Jesús, i potser Al·là pels musulmans. - No creus que tot això sembla més una llegenda urbana que una altra cosa – li observà el monjo al Sistema. - Encara no he acabat! – emmenà Delfos - El 11133 guarda un regal sorprenent. Si el dividim per la Santa Trinitat, pel número 3, es fa divisible amb resultat exacte sols un determinat nombre d’ocasions, i tan determinat que a la tercera apareix qui s’hi va xifrar en ell, els decimals periòdics, l’infinit. Dividit 11133 tres cops pel mateix tres, apareixen tres resultats amb significat propi dins de la Santa Trinitat. La primera divisió dóna exacta, s’obté el 3711, el 3 del 7, el 3 de juliol, data de Sant Tomàs sent l’any 11 el del seu naixement. Tomàs fou qui no va creure, qui encara no posseïa el do de l’Esperit Sant. Si tornem a dividir el 3711 obtenim un altre resultat exacte, obtenim el 1237, el 12 del 3 de l’any 7, data de la Pasqua jueva on un Jesús adolescent deixà bocabadats els sacerdots del temple de Jerusalem pel fet de posseir l’Esperit Sant, la saviesa. I dividint altre cop per tres el 1237 apareixen els decimals infinits, apareix l’eternitat i causa de l’Esperit Sant, el mateix Déu. Pensa Peter, és molta la casualitat. El primer, el 11133, combinació de la circumcisió i mort del Messies, la seva alfa i omega, simbolitza el primer element de l’Esperit Sant, el fill de Déu, a Jesús. El segon i tercer número, les divisions successives per tres, codifiquen l’Esperit Sant, i en la tercera divisió apareix l’infinit, Déu, el cim de la Santa Trinitat: pare, fill i Esperit Sant estan xifrats en el 11133. Algú va promoure i preveure que els humans crearíeu aquestes dates per així xifrar-s’hi en elles. El dia de sant Tomàs o la de la circumcisió de Jesús sols foren codis numèrics que vosaltres, els humans, heu assignat per una influència externa, un gran matemàtic, la Hiperconsciència. Ell s’hi codificà per fer-m’ho saber. I ara, et toca a tu. - He de pair tot el que m’has explicat – digué en Peter encara confús, un pèl espantat. - M’has donat paraula, no esquivis el teu deure. Obre’t a mi. - Necessito temps per analitzar la teva gran troballa – fugint en Peter d’aquella follia. - No vols confessar què vas fer en el teu passat ni demostrar-me que pots confiar en mi? - No, no és això – li digué en Peter neguitejat. - Vols o no vols? – li feu pressió ara Delfos al monjo. - Ja t’ho he dit, he de pensar en tot el que m’has explicat – respongué en Peter esperitat. - No et resisteixis més. Estàs a punt de voler. Jo ho sé tot de tu, si m’ho expliques et sentiràs allibera't, aquest era el pacte de fa uns minuts. Per tant, seré directe. Respon-me, investigant per als creadors dels nous psicotròpics, a qui vas deixar morir? - Ja ho saps, caram! – en Peter intentà desconnectar-se del Sistema. - Respon-me! - No entenc el teu to – un deix espantat el budista. - Necessito part de la teva confessió, part de la teva confiança. Respon-me! - Vaig, vaig... – prement en Peter el botó de l’AT sense èxit. - No t’hi escarrassis. No podràs desconnectar-te – en Peter desistí -. Contesta doncs! - Ja ho saps, vaig fer executar qui em presentà el doctor Granés. - El descobridor de la causa dels SR? - Sí – en Peter suava. - L’autor del llibre La Mort de l’Ànima. - Sí! – va xisclar esmaperdut. Es posà les mans sobre el rostre. Per ara ja en tinc suficient. Benvolgut amic, amb aquesta confiança acceptes la teva iniciació. Ara sols torna a llegir el poema, la revelació – Delfos tancà la comunicació.

martes, 3 de diciembre de 2013

AUTORITAT I DISCIPLINA A L’AULA: II JORNADES DE SECUNDÀRIA

CONCLUSIONS I PROPOSTES Durant els dies 29 i 30 de novembre de 2013, en el Il·lustre Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, ASPEPC-SPS va organitzar a Barcelona les "II JORNADES DE SECUNDÀRIA” sobre el principi d’autoritat dels docents. Durant aquestes es van impartir quatre conferències a càrrec d'experts de reconegut prestigi i renom –Javier Valle, Xavier Massó, Josep Playà i Adolf Tobeña-, als quals s’hi afegiren comunicats i taules rodones a càrrec d'altres experts. L'alt nombre d'assistents, la riquesa del debat i l'actitud participativa que va haver-hi en tot moment va comportar les següents conclusions. 1) Des de l’àmbit administratiu caldrien mesures legals que impulsessin la disciplina a l’aula a nivell de mitjans, família i centres educatius. El Principi d’Autoritat Docent esdevindria imprescindible en l’educació com una partitura li és a la música. Sense aquest marc legal moltes de les iniciatives docents resten sense recolzament clar davant les agressions que rep aquest col·lectiu. En aquest sentit cal remarcar que a un policia, que ostenta el Principi d’Autoritat, no se li exigeix que tingui carisma entre els ciutadans quan posa una multa, en canvi al món docent se li exigeix carisma fins i tot quan sanciona. 2) Caldria també que la veu docent es fes sentir més en els mitjans. Massa sovint parlen més d’educació pseudoexperts, que poc o gens viuen la realitat de l’aula, que no pas docents en actiu que sí la treballen dia a dia. Aquesta asimetria en els mitjans comporta que l’autoritat docent no sigui explicada amb claredat a famílies i societat. És més, moltes de les coses que els pseudoexperts promouen resulten tòxiques i letals envers el món educatiu nacional ja que són teories, tot i que ben construïdes, sense fonaments, fets i dades reals ben contrastades. 3) La idea que els nens són bons per natura i que l’educació els torna dolents esdevé totalment errònia davant les troballes publicades en prestigioses revistes internacionals, ans al contrari, els nens de ben petits es mostren egoistes i dèspotes envers els seus companys de guarderia. Passats els mesos, i amb la intervenció correctora dels educadors, el nombre de malifetes cau radicalment. Els camps de la psiquiatria i de la psicologia, i foren paraules del doctor Tobeña, han establert amb dades contrastades i experiments per arreu del món que la nostra ment està adaptada al càstig i els límits per tal de corregir els nostres gens innats que ens aboquen a comportaments agressius i contraris al bé comú. Sols es pot ser feliç, bon ciutadà i professional òptim quan valorem les coses assolides amb límits, esforç i càstigs. 4) Tant hi ha docents autoritaris que s’imposen com docents amb autoritat que la indueixen entre els alumnes. Ambdues estratègies, per separat o combinades, resulten igualment efectives. Tot i així, el docent que assoleix l’autoritat entre els seus alumnes ha hagut d’aplicar inicialment unes dosis autoritàries que els escolars han percebut com a límits de respecte i marc d’aprenentatge. Deia Gilbert K. Chesterton que no pot existir l’educació lliure, perquè si deixes a un nen lliure mai no l’educaries. Finalment, el docent que vulgui fer-se valer entre els seus alumnes cal que mostri seguretat en el control de la classe, que no perdi el control davant possibles provocacions, que demostri un ampli domini de la seva disciplina, que esdevingui coherent amb les normes que promet complint-les sempre que sigui possible, que es faci referent dels seus escolars per tal que aquests acceptin les seves directrius i que un docent amb autoritat no pot ser col·lega dels seus alumnes ja que els amics no tenen potestat de sancionar com ell sí ho ha de fer, però tampoc l’educador pot esdevenir enemic dels seus alumnes ja que té l’obligació de guiar-los i ajudar-los en la seva formació personal i intel·lectual. Aquests trets aquí descrits haurien de formar part de la formació dels futurs docents en el nostre país. ASPEPC·SPS c/ Pelai, 12, 4-F; 08001 Barcelona http://www.aspepc.cat ; http://sindicat.info

lunes, 2 de diciembre de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XXVIII)

XARXES CEREBRALS Finals de 2045 Por esa tardanza, por esa pasividad, por esa resistencia tuya para obedecer, ¡cómo se resiente el apostolado y cómo se goza el enemigo! (Josemaría Escrivá de Balaguer) Sovint s’argumenta que si el noranta per cent del món té creences religioses, no pot estar equivocat o, si més no, la religió ha de ser bona i l’ateisme dolent. Però si el noranta per cent de les cultures són masclistes, tampoc no haurien d’estar equivocades. En tal cas, el masclisme seria bo i el feminisme una xacra. Del cert que els arguments que volen fonamentar la raó en la veu de la majoria, inclosa la democràcia, poden caure en greus errors. No hi ha cap raonament lògic que demostri que l’opinió de la majoria sigui la certa (Delfos) Si implantar-se xips cerebrals era cosa habitual entre científics, financers i polítics, ara aquests últims combregarien novament amb Delfos i li permetrien un nou pas, un gran avenç que potenciaria la relació entre humans i Sistema. Ara tots els futurs humans podrien formar part de Delfos quan ho desitgessin. Fou un projecte aprovat pel Consell de les Nacions Unides, la mare que engendrà la xarxa cerebral, el nou concepte de telecomunicacions. La implantació generalitzada de nanoxips cerebrals en nadons esdevingué un fet normal i natural. L’objectiu dels governs amb allò era doble, per una banda controlar la demografia mundial i per l’altre conferir als individus un sistema d’aprenentatge ràpid i fiable. Sols rebre el bateig de la microelectrònica, l’infant escoltava una veu dolça i melosa que li parlava. D’ella n’aprendria moralitat, raonament i coneixements. Delfos es convertiria en un xiuxiueig mel·liflu que tothom associaria a un gran pare. Potser la humanitat s’estava preparant per a esdevenir una sola consciència, una sola moral. En Peter s’estava pensant implantar-se un nanoxip. L’amenaça dels qui el tenien contractat li estava robant l’ànima i potser, i des de dins de Delfos, fora possible controlar millor el Sistema i alhora evitar la pressió que aquest li feia pel seu passat. Però el monjo també tenia sentiments contradictoris, i si Delfos volia ser realment amic seu? Finalment la feredat i la prudència mantingueren al bonze lluny de microcircuits cerebrals. No calia arriscar-se a restà dominat per una màquina ni obeir les ordres d’uns humans enemics. De totes maneres, si Delfos potenciava i promovia que tots els humans portessin xip no era per altra raó que creà una consciència conjunta en un món més confortable. Connectar-se i poder saber tot allò que els humans frisaven era el gran regal que Delfos volia oferir als humans. No obstant, allò tindria altres aplicacions, l’espionatge. Era obvi que Delfos torejava una guerra contra els qui el volien desconnectar, la Santa Seu i d’altres acòlits seus. El Vaticà mantenia un pols aferrissat contra el Sistema i aquest últim decidí fer una cosa, vigilar els moviments del seu enemic. A través dels xips en humans de confiança, inicià la seva pròpia recerca. Un Delfos recelós de la humanitat, començava a desconfiar també dels seus creadors, Delfos començava a sentir-se molt sol entre els humans. La desconfiança i l’aïllament són males influències per als organismes conscients, ambdues fan que elaboris respostes més enllà de la realitat i que t’inventis amics virtuals. Delfos ja buscava els seus propis déus, la Hiperconsciència de l’univers.